EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

2. PARTICULARITZACIÓ AL DELTA DE L’EBRE

2.1. El sector agrícola

Al delta de l'Ebre que, com és prou conegut, comprèn territoris pertanyents a les dues comarques del Baix Ebre i Montsià (veure ortofotomapa annex de la fig. 2.23), aquest fenomen del minifundisme àdhuc s'accentua encara més. Així, veiem com al Delta domina el minifundi: segons el cens agrari de 1989, un 93% de les explotacions (7.243) eren de grandària inferior a les 5 Ha. i representaven el 30% de la superfície agrícola de la zona; un 1% (99) superaven les 25 Ha. i representaven el 49% de la superfície; les finques mitjanes, de 5 a 25 Ha., només representaven el 5% de les explotacions (436) i un 21% de la superfície agrícola.

En menys de vint anys (tram que separa el cens agrari de 1982 i el del 1999) l’agricultura deltaica va perdre un 32’11% de les explotacions i guanyà, aparentment, un 13’26% de SAU. Altrament, segons el cens agrari de 1999, la situació millorava quelcom, posant-se de manifest la coexistència d’una agricultura de grans dimensions (només un 2% de les explotacions, les superiors a les 50 Ha., es repartien més del 40% de la SAU) amb un important entramat minifundista (les explotacions inferiors a 5 Ha. suposaven més del 70% del total i només el 17’33% de la SAU). La dualitat es manté, amb algunes disparitats, a nivell municipal. La reduïda dimensió física no és compensada, tampoc, per la dimensió econòmica, que esdevé insuficient i evidencia els greus problemes de viabilitat als que s’enfronten un nombre considerable d’explotacions. En aquest aspecte, les dades xifren, en més d’un 70%, les explotacions amb una dimensió inferior a 6 UDEs (això representa un marge brut inferior a 7.230 €/any), mentre que al conjunt de Catalunya no arribaven al 54%. Contràriament, només un 11’71% de les explotacions tenien una dimensió superior a les 16 UDEs (marge brut de 19.300 €/any), i només un 4’26% superaven del 40 UDEs (marge brut de 48.200 €/any), xifres, en conjunt, quelcom inferiors a les del conjunt del Principat, que rondaven sobre el 24’87% i el 8’95%, respectivament (BARTUAL, 2002).

La concentració és també notòria. Al voltant d’un 4’50% de les explotacions (les de més de 40 UDEs) absorbien gairebé el 50% del marge brut generat, mentre que el 70’34% (les de menys de 6 UDEs) es repartien, només, el 15’25%; a Catalunya, la concentració d’aquesta variable era quelcom inferior, ja que el 8’99% es repartien el 51’21% de les UDEs i el 53’70% el 7’67% (BARTUAL, 2002). Si, a més, tenim present la gran fragmentació de la parcel·lació existent, resulta fàcil comprendre que hi hagi forts problemes per a l'explotació adequada de les terres. Tanmateix, és cert que els darrers anys hi ha una clara tendència a la concentració i, en alguns casos molt concrets (finques com "Migjorn", “Illa de Riu” i "Erms Salats") en grans propietats que, a diferència dels antics latifundis, són administrats amb criteris racionals des del punt de vista tècnico-comercial i representen una font de treball i riquesa que augmenta el potencial agrícola deltaic i també del conjunt de la regió ebrenca.

Segons dades dels censos agraris dels anys 1982, 1989, 1999 i 2009, a Catalunya hi havia 3.556, 3.170, 2.867 i 2.152 explotacions arrosseres que ocupaven un total de 15.624 Ha., 16.014 Ha., 19.899 Ha. i 22.302 Ha., respectivament, amb la qual cosa, l’explotació arrossaire mitjana ha passat d’una extensió de 4’39 Ha. a 10’36 Ha. en aquests vint-i-set anys (1982-2009). El 99% s'ubiquen a la zona del Delta. Més del 70% de les explotacions que cultiven l'arròs com a conreu principal presenten una dimensió inferior a les 10 Ha. D'aquestes, quasi el 60% no superen les 4 Ha. El 21% s'estén en una superfície compresa entre les 10-25 Ha., el 5,2% entre 60-100 Ha. i només el 0'5% se situa entre les 300-500 Ha. Cal remarcar el fet que existeixi un gran nombre d'explotacions reduïdes i alhora molt parcel·lades, la qual cosa provoca que siguin poc competitives pels seus elevats costos de producció.

La importància econòmica i social d'aquest conreu al Delta és molt gran i només cal fixar-se en el nombre de famílies que, d'una forma més o menys directa, en viuen. Segons el cens agrari de l'any 1989, el nombre d'explotacions que tenen una orientació tècnico-econòmica d'aquest conreu són 1.113 al Baix Ebre i 532 al Montsià.

L’activitat econòmica i social del delta de l’Ebre va lligada estretament al desenvolupament agrari que ha experimentat la zona en els darrers dos segles, com tractarem després. La transformació d’un fangar, pràcticament deshabitat, en terres aptes pel conreu va permetre l’evolució de la zona i l’assentament de la població, no pas amb pocs esforços. El Delta constitueix, ara per ara, un dels centres neuràlgics de producció agrària de la Catalunya del regadiu.

De les 32.100 Ha. de superfície del Delta, 25.000 Ha. (gairebé el 78%) corresponen a superfície agrària útil (SAU), segons el cens de 1989, essent, en la seva pràctica totalitat, terres conreades. La resta de l’espai es distribueix entre pastures permanents i altres usos. En la distribució per municipis, segons el cens del 1999, la participació més gran correspon a Amposta (gairebé el 35%), seguida de Deltebre (un 25%) i Sant jaume d’Enveja (sobre el 16%); de fet, tots tres sumaven més del 75% de la SAU i gairebé el 85% de les terres de regadiu. Comparativament, l’aportació de la resta de municipis és escassa i quantitativament equivalent (BARTUAL, 2002).

L’adaptabilitat del arròs al Delta ve motivada per l’abundància d’aigua (que permet mòduls de reg superiors als 2 litres/segon i Ha.), la naturalesa hidromorfa dels terrenys, l’existència de capa freàtica alta i nivells piezomètrics elevats, els condicionants edafo-climàtics i la salinitat considerable de les terres i creixent de l’aigua del riu Ebre, fet que dificulta la presència d’altres conreus herbacis i llenyosos, llevat d’espais amb puntuals sistemes de sanejaent. Segons el cens de 1999, en l’aprofitament de les terres llaurades s’observa una pèrdua de la SAU ocupada per les hortalisses (1.432 Ha.) i d’altres conreus en benefici de l’arròs (que sìncrementa en 2.824 Ha.) i dels cítrics (que ho fan en 502 Ha.).

D’altra banda, l’horta ocupava aproximadament l’any 1989 el 6% de la superfície total del Delta; la seva implantació depèn de la salinitat del sòl i de la profunditat de la capa freàtica, per la qual cosa ha estat necessari, en molts casos, portar a terme obres de drenatge o sanejament mitjançant sistemes a cel obert (“anganilles” i desguassos) o bé soterrats. Les principals produccions hortícoles són la carxofa, l’enciam, el tomàquet i l’api. Altres produccions hortofructícoles del Delta, però amb menys importància, en funció de la superfície conreada, són el panís (blat de moro, moresc) i els cítrics, principalment el taronger i el mandariner amb diferents varietats. Fins i tot, darrerament s’ha fet alguna plantació intensiva d’oliveres, als voltants dels nuclis habitats.

El règim de tinença de la terra més estès continua essent el de la propietat, si bé la seva importància, en termes de SAU, ha baixat (gairebé un 20%) en favor de l’arrendament i d’altres sistemes mixtes, especialment de les SAT. Quant a la titularitat jurídica, la persona física és l’estructura predominant, tot observant-se una lenta pèrdua de pes envers el nombre d’explotacions (2’64%), que es tradueix en un significatiu descens en termes de SAU de gairebé un 25% (BARTUAL, 2002).

Tant les comarques del Baix Ebre com del Montsià, i per consegüent el propi Delta, superaven, amb escreix, la població ocupada agrària del conjunt català, amb el 18% i el 27% respectivament del total d’ocupats. L’evolució de l’ocupació en el sector primari durant els darrers anys, seguint la tendència general, ha estat descendent; més acusada, però, al Baix Ebre que no pas al Montsià, on s’estabilitza. Les tasques associades a l’horticultura i l’estacionalitat de la producció condicionen, en gran part, l’elevada proporció de mà d’obra assalariada que es concentra al Delta: aproximadament la meitat dels ocupats agraris són assalariats, la majoria dels quals són eventuals. A més, el sector agrari fomenta, en bona part, els altres sectors de l’economia de la zona, en ser la base d’algunes indústries agroalimentàries o de transformació de productes procedents del camp (conserveres, arrossaires, escorxadors,...). A part, resta també la comercialització dels productes agraris i els serveis complementaris que porten associades aquestes transaccions.1