EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

5. EVOLUCIÓ DEL PAISATGE DE LES TERRES DE L’EBRE

El paisatge, en termes generals, és l’expressió formal dels fets territorials i la representació que ens en fem. Constitueix la manifestació morfològica, fisiognòmica, d’un espai concret, produïda per la suma d’una evolució natural i una intervenció humana i, a la vegada, els sentiments i emocions que desperta a l’hora de contemplar-lo.

Les estratègies d’aprofitament dels recursos del sector primari del territori de les Terres de l’Ebre, que s’han succeït al llarg de la història, han modificat progressivament l’entorn natural i han donat lloc a elements, estructures i formes diverses que se sobreposen a la matriu biofísica original. El conjunt que en resulta és un mosaic bigarrat, una configuració característica, un paisatge, en definitiva, que és únic per a cada territori.

Però el paisatge no és només morfològic, encara que l’anàlisi de les formes, la classificació i la caracterització siguin necessàries per a la realització d’un estudi sistemàtic. El paisatge també té una component funcional: és l’expressió material d’un sistema biofísic i cultural que opera en un territori concret i que, a més, no és estable sinó que evoluciona amb el pas inexorable del temps.

Segons l’IDECE (cf. “Catàleg de paisatge de les Terres de l’Ebre”), l’evolució del paisatge de les Terres de l’Ebre, almenys a curt i mitjà termini, sembla encaminar-se a accentuar alguns dels processos i les dinàmiques que s’han desenvolupat en les darreres dècades.
Una primera percepció de l’estructura del paisatge agroforestal es pot obtenir analitzant els usos i cobertes del sòl. A grans trets, es pot establir una diferenciació entre sis àmbits territorials: a) les àrees de muntanya o de relleu trencat, on la pràctica agrícola es veu dificultada pels condicionants naturals; b) els altiplans interiors, que mantenen l’estructura de mosaics agroforestals amb conreus de secà amb tendència a l’establiment de sistemes de regadiu de suport; c) les planes, de vocació agrícola però que hostatgen la majoria dels nuclis urbans i el pas d’infraestructures diverses; d) la franja litoral on predominen les funcions residencials i turístiques; e) les terrasses fluvials i el pre-delta, que és on es concentren la majoria dels processos de transformació paisatgística pel creixement urbanístic i el pas d’infraestructures; i, per últim, f) el propi Delta que manté un fràgil equilibri entre les dinàmiques marítimes i fluvials, que posen en risc el manteniment de l’actual paisatge deltaic.