EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

2.5. L’ampliació de la xarxa Natura-2000 al delta de l’Ebre

El 13 de març de 2004, els mitjans de comunicació donaven la notícia que els 3.000 diputats de l'Assemblea Nacional Popular Xinesa1 -un gegantesc Ersatz de parlament- havien decidit modificar l'art. 13 de la seva Constitució en el sentit següent:
 
«La propietat privada adquirida legalment és inviolable. La Llei protegeix el dret dels ciutadans a la propietat privada i a l'herència. L'Estat podrà expropiar la propietat per raons d'interès públic i per a ús públic pagant una compensació d'acord amb les lleis».

El canvi constitucional produït en la cultura que més èxit ha tingut en la història de la humanitat -cap altra de contemporània ve de tan lluny- passa la seva última pàgina, una que no ha durat gaire més de mig segle. Cal fer un acurat anàlisi dels drets de propietat, de les seves raons i desraons, i de per què l'explicat somni de molts benintencionats, obsedits a construir societat sense ells, s'ha esvaït. Per descomptat, és la nostra opinió que errors històrics tan tràgics i descomunals com l'ara esmenat per l'Assemblea Nacional Popular Xinesa podrien haver-se evitat.
Ara bé, girant els ulls cap a casa nostra, vegem com la Directiva hàbitats creà la xarxa ecològica europea coherent de zones especials de conservació anomenada Natura-2000 (article 3), que haurà de garantir el manteniment (o el restabliment) en un estat de conservació favorable dels hàbitats i els hàbitats de les espècies en la seva àrea de distribució natural dins el territori de la UE (article 3).
Un hàbitat es considera que es troba en un estat de conservació favorable quan conflueixen els tres aspectes següents (article 1):

• Que la seva àrea de distribució natural i les superfícies de l’hàbitat compreses dins d’aquesta àrea siguin estables o estiguin augmentant.
• Que l’estructura i les funcions específiques necessàries per al seu manteniment a llarg termini existeixin i puguin seguir existint en un futur previsible.
• Que l’estat de conservació de les seves espècies característiques sigui favorable.

Endemés, una espècie es considera que es troba en un estat de conservació favorable quan conflueixen els tres aspectes següents (article 1):

• Que les dades sobre la dinàmica de les poblacions de l’espècie en qüestió indiquin que aquesta segueix i pot seguir constituint a llarg termini un element vital dels hàbitats a que pertany.
• Que l’àrea de distribució natural de l’espècie no s’estigui reduint ni estigui amenaçada de ser reduïda en un futur previsible.
• Que existeixi i probablement segueixi existint un hàbitat d’extensió suficient per mantenir les seves poblacions a llarg termini.

La Directiva dóna precisament la directriu (article 10) que, quan els estats membres ho considerin necessari, i en el marc de les seves polítiques nacionals d’ordenació del territori i de desenvolupament, es preocuparan per millorar la coherència ecològica de Natura-2000 fomentant la gestió d’elements del paisatge que tinguin una importància principal per a la fauna i la flora silvestres. Es tracta d’aquells elements que, ja sigui per la seva estructura lineal (rius, marges de camps de conreu, etc.), o pel seu paper com a punts d’enllaç (estanys, bosquetons, etc.), són essencials per a la migració, la distribució geogràfica i l’intercanvi genètic de les espècies silvestres.

Darrerament s’està intentant consensuar a les nostres terres un document que expliciti les condicions que implicaria l’acceptació, per part dels propietaris de 6.700 ha d’arrossars del delta de l’Ebre, de l’ampliació de la protecció de les mateixes mitjançant la seva inclusió en la xarxa Natura-2000 2. La intenció de les parts implicades, entre les quals hi ha les administracions autonòmica i local, els regants, els arrossaires, ramaders, promotors turístics, tècnics, sindicats i ecologistes, és arribar a un difícil acord que compatibilitzi els interessos proteccionistes amb les limitacions al dret de propietat (especialment per al seu desenvolupament urbanístic). El “lucre cessant” que aquestes mesures podrien suposar per als propietaris afectats dels terrenys no ha estat, fins a la data, suficientment valorat per l’administració actuant, ni consegüentment explicitades les compensacions econòmiques que se’n derivarien.

Inicialment, a l'hora de plantejar de qui és la propietat dels terrenys deltaics (qüestió que sembla prou clara), i qui en gaudeix, hem de considerar que és l'ésser humà el que dóna valor al medi ambient, als recursos naturals i, en conseqüència, al propi Delta. Des d'aquesta premissa, els terrenys del Delta tenen valor perquè compleixen funcions que afecten positivament el benestar de les persones que composen la societat i que podem enumerar-les, seguint David Pearce, en els següents tipus: a) funcions de producció de béns econòmics (matèries primeres, aigua, aire, terra, arròs, hortalisses, …), b) recepció dels residus que aquests processos de producció generen, c) proporcionar una sèrie de béns naturals (paisatges, parcs i entorns naturals,..) i d) sosteniment de tota mena de vida animal i vegetal. D’entre totes les funcions que proporcionen, únicament les matèries primeres (i encara no totes), són susceptibles de ser aprofitades econòmicament pels seus propietaris legals. Les demés funcions són aprofitades per la societat sense passar per aquell. Tots els estudis fets indiquen que el valor de les matèries primeres, en relació al valor total, no arriba ni tan sols al 10%. Bàsicament, doncs, el Delta proporciona en gran part béns públics, és a dir, que poden ser consumits per tothom i dels que ningú no pot ser exclòs (com és el cas de la ràdio, la televisió no codificada, els carrers, els parcs públics,…); així ens trobem amb que els terrenys deltaics també pertanyen al conjunt de la societat i no estrictament als seus propietaris legals.

Els béns públics3 presenten d’antuvi el problema del parasitisme, és a dir, d’algun que els consumeix sense pagar per ells. El problema apareix perquè les persones no tenen incentiu en pagar pel bé si el pagament no afecta per a res la quantitat del mateix que poden consumir. En un escenari com el descrit, cada persona raonaria de la següent manera: el número d'hectàrees disponibles per al meu esplai no es veurà afectat pels 20 euros (quantitat mínima per persona, per exemple, per mantenir aptes els terrenys deltaics) que puc pagar cada any i, en canvi, si no les pagués gaudiria del mateix nivell d'esplai i, a més, dels 20 euros. Per tant, a la gent li convé conservar-les i ser un paràsit del bé públic. Com que tothom raona de la mateixa manera ningú paga la seva part, amb la qual cosa l'ingrés és zero, raó per la qual ningú no té incentiu per a produir aquest bé.

Suposem ara que el govern proposa a la societat recaptar 20 euros per persona i any i despesar els 20 milions d’euros que es recaptarien anualment (20 € x 1 milió de visitants previstos) en mantenir i millorar els terrenys per a l'esbarjo. Votaria la gent a favor de la proposta?: creguem que sí, no sols per lògica, si no perquè hi ha enquestes que ho avalen (cal recordar que la tendència de visites al delta de l’Ebre és clarament ascendent). Dintre dels béns públics ja descrits la majoria son beneficis externs, és a dir, beneficis que no tenen preu de mercat (com ara l’emmagatzement de diòxid de carboni, la disminució de l'erosió, l'augment de la retenció d'aigua, el manteniment de la biodiversitat, etc.). En aquest cas, el govern indueix el seu increment subsidiant-los, és a dir, mitjançant un pagament fet als productors pot aconseguir que augmenti el nivell de producció, amb la qual cosa la gent pot augmentar paral·lelament el nivell de consum d'aquests béns i, per tant, el seu nivell de qualitat de vida.
Concretant una mica més, cal definir que un dret de propietat és un dret legalment establert d'un recurs escàs i, per tant, exigible davant dels tribunals de justícia. Si els beneficis que produeix el Delta apareixen en absència de drets de propietat aquests poden establir-se i fer-se complir fàcilment. Però no sempre pot ser així (externalitats com ara evitar l'erosió,…); en aquest cas, els governs han de recórrer a mètodes alternatius per a gestionar aquestes funcions com és l'ús d'impostos i subsidis o bé la negociació entre les parts. A més de les externalitats descrites en els paràgrafs anteriors, als espais naturals es produeixen altres béns, que son un bé privat però, excepte que els terrenys estiguin tancats, no són recollits pel propietari si no per la resta de la gent. Què fer en aquest cas?. Al govern, una responsabilitat del qual és la de preservar la propietat privada, li resultaria més fàcil de gestionar el cobrament d'una taxa que establir un cos de policia o d’agents rurals prou gran com per a dissuadir la recollida.

El govern, doncs, pot gestionar les externalitats de dues maneres diferents: establint i fent complir els drets de propietat privada (per exemple assignant vigilància a la caça i la pesca) i/o bé mitjançant impostos i subsidis. Si el govern recorre a aquesta segona possibilitat, li caldrà d'establir impostos quan hi hagi costos externs (cas dels residus) i atorgar subsidis o compensacions quan hi hagi beneficis externs (funció de biodiversitat, de retenció d'aigua, d'esplai,…). Per tant els terrenys deltaics són primordialment un patrimoni comú que pretén usar la majoria de la societat pels beneficis que n'obté, i si apliquem el principi invers al conegut de què "qui contamina paga", és a dir, "qui genera una utilitat ha de rebre una justa compensació”, hem de concloure que únicament una assignació adient i generosa de recursos al Delta pot fer que acompleixi la funció que li és pròpia, és a dir, la de contribuir a millorar el nivell de qualitat de vida de les persones, tant estadants com visitants.

Cal, doncs, demanar i promoure “l’estatut del propietari deltaic” com a element bàsic per definir el conjunt de drets i deures de la propietat privada al delta de l’Ebre. Avui, Europa marca unes directrius de compliment obligat als estats membres. Aquestes sovint limiten la llibertat de disposició i de gestió de les superfícies per part de la propietat que, en si mateix, exemplifica el reconeixement polític dels beneficis que aporten els terrenys a la societat. Probablement, els propietaris del Delta reconeixen la funció social de l’hàbitat, però reivindiquen també el dret a gestionar-lo d’acord amb condicionants derivats de la funció social del mateix i el dret a disposar dels elements de suport i compensació adequats.

Tanmateix, i amb l’objecte de fer possible el futur de les explotacions arrossaires, cal avançar en la definició i implementació de fórmules per monetitzar els bens i serveis intangibles que, com el paisatge o la biodiversitat, no disposen d’un mercat que faci possible el necessari equilibri entre l’oferta, cada cop més descapitalitzada, i la demanda creixent per part de la nostra societat.

Malgrat això, és possible que les mesures concretes plantejades en relació a la possible inclusió dels terrenys deltaics en l’expressada xarxa Natura-2000, amb aquesta finalitat, poden suposar una limitació i un greuge a la propietat, alhora que fins i tot podrien esdevenir inconstitucionals. D’aquí la desconfiança dels pagesos del nostre Delta envers les propostes efectuades fins a la data. En aquest sentit, és convenient que el govern demani informe jurídic sobre aquesta matèria per tal de garantir la seva constitucionalitat. En el mateix sentit, es recomana als Departaments d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi natural i/o de Territori i Sostenibilitat la sol·licitud d’informe jurídic per garantir la constitucionalitat de les mesures que fan referència a l’expropiació de l’usdefruit i/o l’expropiació permanent de les finques rústiques, per entendre que podrien atemptar contra el dret a la propietat.

També, part de les compensacions s’haurien d’estructurar per la via de majors concessions urbanístiques amb la finalitat d’una ocupació més equilibrada i harmònica del territori, evitant les grans concentracions humanes. I això amb les limitacions mediambientals que s’escaigui. Darrerament s’està incorrent, per part de la planificació urbanística, en l’error de l’ocupació compacta de l’espai geogràfic seguint l’anomenat “model sudamericà” (ciutat-desert-ciutat) i en petita escala el model de les ciutats emmurallades de l’antiguitat, tot apel·lant a una discutible reducció del costos dels serveis públics front a l’ocupació demogràfica difusa que caracteritza l’espai europeu. El despoblament del camp, els incendis forestals i la superpoblació i suburbi de les ciutats, amb tots els greus problemes que se’n deriven, han estat només algunes conseqüències malignes de l’aplicació d’aquest model aliè a la nostra idiosincràsia així com a la tradició cultural mediterrània i europea.

Finalment, cal apuntar que els plans que s’arbitrin no s’han de limitar tampoc a plantejar compensacions per les restriccions sobre la propietat, si més no establir compensacions per les externalitats positives (“els perdedors han d’ésser compensats”, principi que complementa “el qui contamina paga”). O sigui, es tracta d’implementar primes ambientals per tal de compensar els beneficis que genera l’espai natural a la societat i no disposen de mercat pel seu caràcter d’actius intangibles.

Fins que totes aquestes compensacions monetàries i urbanístiques no restin prou clares i compromeses, i fins que no quedin clars els avantatges que la pertinença a aquesta xarxa pot representar per a la futura PAC, considerem que l’ampliació de la xarxa Natura-2000 al  territori deltaic hauria d’ésser posada en dubte.