EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

2.5. El reg amb aigües subterrànies

Per la seva concomitància o alternativa al consum directe de l’aigua de l’Ebre per als regadius de la seva conca, cal tenir present el paper de les aigües subterrànies en la política de l’aigua i, en aquest sentit, és de témer que la Generalitat de Catalunya continuï amb els mateixos vells conceptes erronis que els haguts fins ara. Al conjunt d’Espanya el regadiu amb aigües subterrànies és quelcom inferior a un milió d’hectàrees i el regadiu amb aigües superficials és de gairebé dos milions i mig d’hectàrees; doncs bé, el producte econòmic d’aquest regadiu amb aigües subterrànies és igual o superior al del regadiu amb aigües superficials. Altrament, cal tenir ben present que el consum mitjà d’aigua per hectàrea en els regadius amb aigües subterrànies és només el 60% de l’equivalent amb aigües superficials, ja que possibilita la utilització de sistemes d’aplicació localitzats de mitjana i alta freqüència (microaspersió, exsudació i degoteig). A més, les inversions en aigües subterrànies les paguen fonamentalment els propietaris; en canvi, les inversions en obres hidràuliques amb aigües superficials són pagades, principalment, amb diners del contribuent i, per tant, això ajuda sensiblement a incrementar el dèficit públic, que és una variable macroeconòmica (criteri de convergència) el control de la qual constitueix un objectiu absolutament prioritari de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) prevista al tractat signat pels països europeus al seu dia a la ciutat holandesa de Maastricht1 .

Els aqüífers tenen normalment una qualitat de les aigües molt superior a les superficials2 , per això, haurien de ser destinats preferentment a l’abastament humà. El seu ús genèric per a regadiu, tanmateix, no és aconsellable -encara que la qualitat a què ens hem referit facilita notòriament l’aplicació en els regs localitzats, obviant els problemes de filtratge- ja que contribueix a disminuir el nivell freàtic de la zona i a augmentar així la concentració de contaminants que ells mateixos indueixen (nitrats, pesticides, metalls pesants...). Per això també semblaria raonable prohibir totalment els abocaments en els aqüífers. A més, la protecció dels aqüífers es fa imprescindible en les surgències naturals de l’aigua; s’ha d’evitar, a qualsevol preu, que succeeixin casos com el de les Tablas de Daimiel, anys enrera. Les surgències, a més de garantir un cabal estable i de qualitat per a certs usos, són zones amb una fauna i flora particulars, que és resultat de la presència d’elements faunístics i florístics que poden originar-se en el medi subterrani o intersticial.

2.6. Conclusions

L’especial capacitat d’adaptació al medi d’aquests fruits secs ha permès la seva utilització com arbre colonitzador en terres marginals i de forta pendent, on contribueixen de manera notable a la lluita contra l’erosió hidràulica i eòlica. D’altra banda, el caràcter no perible del seu fruit permet la seva conservació i posada en el mercat a conveniència de l’agricultor, que pot jugar amb els avatars conjunturals del mercat.

El cultiu dels fruits secs, apart dels avantatges esmentats, posseeix una importància socioeconòmica i mediambiental considerable, ja que produeix bens públics no valorats estrictament pel mercat però sí creixentment per la societat del segle XXI. Aquests beneficis socioambientals són els següents:

• La seva utilitat en la lluita contra els incendis forestals, a l’actuar com a tallafocs.
• La seva funció de bastió contra l’erosió i la desertificació.
• La seva potenciació de l’existència d’una entomofauna i avifauna molt diversa, tenint en compte l’escassesa de tractaments fitosanitaris i adobat químic.
• La seva indisociabilitat del paisatge mediterrani.
• El seu afavoriment de l’ocupació en el medi rural.
• La seva independència (la del mercat europeu) de proveïdors de països tercers, que podrien conduir a un cert monopoli de la producció amb les seves lògiques conseqüències sobre els preus.
• Les seves moderades exigències hídriques en un temps i un país on l’abastiment d’aigua de reg constitueix un greu problema present i futur.

L’administració europea, la central i les autonòmiques, en definitiva, haurien de tenir en compte totes les característiques favorables relacionades d’aquests cultius que acabem de ressenyar, no perdent de vista tampoc, en cap moment, que posseeixen un important patrimoni genètic disseminat per extenses zones espanyoles que és necessari avaluar i conservar. L’organització del sector productor en OPFH (Organitzacions de Productors de Fruites i Hortalisses), que tan bons resultats ha proporcionat a tots els efectes, també ha permès potenciar la investigació i utilització d’aquest recurs natural, tant des del punt de vista ecològic com agroalimentari.

Creiem, sincerament, que l’agricultor ebrenc té, en aquests fruits secs, com també en l’olivera, una aposta francament rendible i intel·ligent per als pròxims anys en les seves explotacions.