EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

2.4. El sector natural

2.4.1. La geomorfologia deltaica

El conjunt del delta de l’Ebre és format per l’aportació dels materials detrítics fluvials en arribar el riu al mar, després de travessar la Serralada Prelitoral. Aquests materials (sorres i fangs) posteriorment poden ser redistribuïts pels processos litorals i eòlics. Com a formació sedimentària litoral és la més important del país, i alhora la d’edat més recent (< 6.000 anys), situada per tant en l’Holocè. Els materials que el constitueixen són tots detrítics d’origen fluvial o fluvio-marins, de tipus granulomètric o textural llim i sorra, amb una contribució de material orgànic i bioclàstic, tant en els sediments dels estanys com en els prodeltaics.

El més característic de la formació d'un delta és la seva jovenesa geològica i la fragilitat o impermanència, per l'evolució i el canvi continu. Els elements formadors d'un delta, bàsicament el riu (cabal, règim, càrrega sòlida...) i el mar (onatge, corrents, marees...), però també el clima (glaciacions, vent, pluges,...) i el context regional (antiga costa, plataforma continental,...) determinen processos i configuracions deltaiques diferents. Així el delta de l'Ebre respon a un model intermedi entre els deltes dominats per la dinàmica fluvial, molt digitats i amb una gran projecció mar endins (com per exemple el Mississipi, Danubi...), i els deltes dominats per la dinàmica marina, amb costes molt regulars i escàs desenvolupament de la seva plana (com per exemple el del Senegal, San Francisco...). En el cas de l'Ebre la gran extensió de la plana mar endins (26 km.) reflecteix la influència fluvial, mentre que la regularitat de la línia de costa i la presència de les fletxes o penínsules litorals mostren la influència del mar.

Un delta és un espai en tres dimensions on la part visible, la plana deltaica, és només la superfície que aflora d'un gran edifici construït pels sediments aportats pel riu. Els sediments inicialment sotmesos al transport fluvial, bàsicament arenes i argiles que són arrossegades pel riu en el sentit de la corrent, en ser frenat el corrent pel mar, perden velocitat i capacitat de transport, i són dipositats en la desembocadura (les arenes; mentre que les argiles ho són pel procés de floculació en la plataforma continental). Un cop en el litoral aquests sediments estaran afectats o no per la dinàmica de l'onatge i sotmesos al transport costaner, que es desplaça al llarg de la costa.

La situació de la desembocadura pot canviar en funció de la direcció (variable) que pren el mateix riu i en funció del nivell (també variable) que té el mar. De fet l'acció del mar sobre els deltes és a la llarga demolidora, de tal manera que es pot afirmar que a llarg o fins i tot a molt llarg termini (en períodes geològics) les planes deltaiques creixen per determinats punts (les goles) i s'arrasen per la resta de les zones, especialment si el procés erosiu es veu afavorit per un ascens progressiu del nivell del mar. Una plana deltaica és, doncs, quelcom viu que no tan sols creix o neix, sinó que també pateix migracions laterals degudes al desgast del delta per una banda, sempre quan la desembocadura persisteix, durant un llarg termini per una altra.

En qualsevol cas, el riu, en desembocar, deixa els sediments, que prenen en conjunt la forma de ventall, donant el lòbul deltaic, sobre el qual continua creixent immediatament el propi delta. La superposició dels lòbuls, o dels sediments dels lòbuls, per l'ordenació gravitatòria i cronològica, fa que la part emergida sigui sempre la més jove. A conseqüència dels canvis del nivell del mar (produïts en els períodes glacials i interglacials), quan el nivell és creixent i alt, es poden acumular grans quantitats de materials i el delta pot progradar (créixer) o, en canvi, es poden erosionar parcialment, quan el nivell és baix. En aquesta dinàmica contínua, cal situar la formació de l'actual plana deltaica, que s'inicia després del màxim de la glaciació Würm, fa uns 18.000 anys quan el nivell del mar, que es trobava a -90 m., comença a pujar, i el riu incessant anava deixant els seus materials en la desembocadura sempre seguint progressivament el nivell ascendent del mar (que s'aproximava cada vegada més al nivell i a la línia de costa actual), formant la base de l'actual Delta.

Un delta és un espai caracteritzat per una plana, que és la part més coneguda, aprofitada i per altra banda efímera. Tota ella és un món amfibi de transició entre el mar i la terra on, en funció dels propis processos, diversos ambients es reparteixen el territori. Ambients fluvials, lligats als llits del riu, actuals o abandonats i als seus ribaços. Ambients lacustres o palustres, de bassa o aiguamoll, com a resultat del creixement deltaic i de l'aïllament i tancament d'ambients marins. Ambients de transició, lligats a la desembocadura del riu, anomenats fluviomarins, com les barres de sorra en forma de mitja lluna, o lligats a les zones marines properes a la costa, anomenats holomarins, com les barres i les penínsules de sorra. Ambients marins, que es troben sota el nivell del mar, com les badies i el conjunt de materials deltaics submergits.

El conjunt del delta de l’Ebre és el millor exemple de formació sedimentària recent del país, i s’inclou com un dels deltes més importants de la Mediterrània. La diversitat d’ambients i ecosistemes, així com de processos sedimentaris i dinàmics, en fan un lloc d’observació i experimentació únic, motiu pel qual fou declarat Parc Natural1 . El Delta és la zona humida més important de Catalunya i es configura com un immens triangle -gairebé una illa- envoltat d’aigua i unit a terra ferma per la que fou l’antiga línia de costa. Un espai on les barreres entre cel i terra, terra i aigua, aigua dolça o salada, camps de conreu o vegetació autòctona es confonen admirablement.

El front marí o costa externa constitueix el darrer tram de costa natural de Catalunya, on són presents extenses platges, cordons sorrencs i formacions dunars, sotmesos a una intensa dinàmica marina i eòlica, que configura una morfologia alhora monòtona i canviant segons l’estació de l’any o la climatologia.

El front pròxim a la gola actual, amb l’Illa de Sant Antoni al marge dret del riu i el Garxal a l’esquerre, és l’exemple d’un procés sedimentari de progradació ràpid, que s’ha format en poques desenes d’anys. Els estanys, les barres i la ràpida vegetació generen un paisatge únic que pot ser modificat per qualsevol alteració del règim fluvial o marí.

La península del Fangar, és una fletxa sedimentària formada per l’arribada dels sediments per deriva litoral, que ha donat lloc a una extensa plana de sorra inundable on hi ha l’únic camp de dunes (en fase de desaparició) del país per efecte del vent mestral. Els fenòmens de miratge2 hi són molt vistosos, així com les estructures sedimentàries superficials.

El front deltaic de l’Ebre constitueix l’exemple més important d’aquest tipus de formació de la Península Ibèrica, tant per la seva magnitud com pels processos sedimentaris actuals que s’hi poden observar.

Si el comparem amb d’altres exemples del nostre litoral, solament trobem els deltes emergents del Llobregat i de la Tordera, o les zones de formació deltaica de les badies de Roses i de Pals. Tot i la similitud dels processos de formació i de la seva cronologia del conjunt de formacions deltaiques, la varietat d’ambients, d’estructures sedimentàries, de formes d’erosió i d’acumulació, el fan, sens dubte, un conjunt únic.

A nivell de la conca mediterrània, es pot comparar amb els grans deltes com els del Roine, Po, Nil i Danubi, tots ells formats en la desembocadura dels grans rius que drenen cap a la conca. O si ens estenem a nivell mundial, amb els grans deltes del Mississipi, Níger, etc. A diferència dels deltes esmentats, el de l’Ebre és dels pocs que presenten un sol canal fluvial, i una forma típicament en “delta”.

A l’igual que la resta dels deltes esmentats, presenta un procés regressiu de la costa que s’està accentuant de forma progressiva. L’actualitat dels temes que afecten la seva estabilitat, com el Canvi Climàtic o el Pla Hidrològic Nacional proposat pel govern d’Espanya l’any 2001, o el més recent del 2011-12, en fan un lloc d’estudi i recerca de primer ordre.

No podem separar o disgregar el valor “naturalista” del conjunt del front deltaic, on per suposat coexisteixen els valors de tipus geològic o sedimentològic amb els biològics (faunístics i vegetals o florístics). Són de destacar les comunitats específiques dels ambients de salobrar i maresme, com en el cas del Garxal, del sorral del Fangar, o dels estanys de les zones pròximes a la platja de la Marquesa i de Riumar.

Igualment, encara que fora de la zona concreta d’aquesta Geozona, en el conjunt deltaic hi ha d’altres paratges o ambients molt interessants, entre els que podríem destacar: el curs fluvial i les comunitats de ribera, els ullals o zones de surgència d’aigües del freàtic (com els de Baltasar), la barra o istme del Trabucador i la banya dels Alfacs, les badies dels Alfacs i del Fangar, els arrossars, etc.

El front deltaic de l’Ebre el podem considerar “actual” amb sentit estricte i, dins del conjunt deltaic holocè, la part més moderna del mateix. Els processos que l’han format, i que encara l’estan formant, i els cossos sedimentaris que en resulten, són el seu principal punt d’interès geològic. La possibilitat d’observar o de fotografiar “en viu” com evoluciona una barra submergida, una duna o un “sand shadow”, entre moltes altres varietats d’estructures i formes sedimentàries, és la millor manera d’expressar aquesta idea de “ambient sedimentari actual”. Si tenim en compte aquests aspectes, el marc temporal és segurament el més limitat de totes les geozones, però d’altra banda tenim una perspectiva espacial única en el seu conjunt.

Els camps, però, en els que una visita al front de l’Ebre aporta un veritable interès geològic, els trobem en els aspectes sedimentològics i morfològics, amb d’altres puntuals que fan referència a la dinàmica marina, eòlica i fluvial o de la part aplicada de protecció litoral.

El delta de l’Ebre es caracteritza per ser un cos sedimentari amb forma de ballesta, amb una superfície emergida de 320 Km2 i una superfície submergida d’aproximadament 2.172 Km2 (MALDONADO, 1972).

El delta emergit està format pels següents elements:

- Un front deltaic d’uns 50 Km de longitud. Aquest front deltaic està format per la pròpia desembocadura, les dues fletxes que li donen la morfologia d’arcs de ballesta: el Fangar, situat al NW i els Alfacs (juntament amb la barra del Trabucador), situat al SW, i les dues badies delimitades per les pròpies fletxes (la badia del Fangar i la dels Alfacs). L’hemidelta Nord o esquerre, des de la desembocadura fins la punta del Fangar, presenta una transferència de sediment cap el NW per deriva litoral (corrent longitudinal deguda a les ones), i alhora un transport degut a l’acció del vent dominant del NW (“vent de dalt” o “mestral”). El resultat del conjunt és la formació de diferents tipus de dunes a la part emergida del Fangar i de barres a la submergida que es desplacen en sentit oposat. La desembocadura del riu és un dels elements de geomorfologia més variable, ja que hi interaccionen tant els factors marins com els fluvials, donant lloc a canvis molt ràpids.

- La plana deltaica, constituïda pels sediments corresponents als canals (tant funcionals com abandonats), els dipòsits formats per acreció vertical o leveés, els dipòsits de desbordament dels canals (plana d’inundació), i pels sediments de les llacunes. S’han de diferenciar dos tipus de llacunes: les basses formades pels processos migratoris dels canals i la línia de costa i els ullals, que són surgències d’aigües dolces per contacte amb la superfície del nivell freàtic.

- El prodelta és la part del delta submergit que es desenvolupa a partir del front deltaic i s’estén fins la plataforma continental. A la part proximal d’aquesta zona s’observa la formació de barres longitudinals paral·leles entre elles i amb la línia de costa, tant al sector nord com al sud del delta. En fondària, hi ha un pas progressiu a llims i fangs prodeltaics, que constitueixen el cinturó de fangs del delta, que s’estén cap al golf de València donada la dinàmica favorable dels corrents existents en aquella direcció.

El conjunt del Delta presenta una subsidència o afonament diferencial deguda, per una banda, a la resposta isostàtica del marge continental, i per altra a la compactació dels materials lutítics recents. Ambdós moviments són en el mateix sentit, d’enfonsament del conjunt, i si tenim en compte el d’ascens del nivell marí, tots els elements juguen en contra de l’estabilitat deltaica.

Els factors dinàmics que han influenciat en la formació del delta de l’Ebre i influencien encara en l’evolució de la morfologia del mateix, són força complexos, ja que hi ha una interacció notòria entre processos marins, fluvials i eòlics. És per aquesta raó que qualsevol actuació d’origen antròpic que modifiqui algun d’aquests factors pot donar, com a resultat, un trencament de l’equilibri entre els mateixos i, en conseqüència, provocar modificacions indesitjables en els processos evolutius de la morfologia del Delta.