EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

Josep Maria Franquet Bernis (CV)
UNED

3.5. Valoració econòmica del bosc de ribera

3.5.1. Consideracions prèvies. Les infraestructures i els boscos

El bosc de ribera gaudeix d’una importància notòria a diferents indrets del territori ebrenc. Doncs bé, amb motiu de les expropiacions forçoses que les diferents administracions competents porten a terme per a la construcció d’infraestructures (ferrocarril, carreteres, instal·lacions de gas natural, aigua o electricitat, polígons industrials, equipaments urbans, ...) així com a diversos estudis econòmics i de caire immobiliari, hem observat que la valoració que es fa dels terrenys afectats per aquest tipus de bosc no s’ajusta a la realitat ni tan sols a la normativa tècnica existent, especialment pel que fa referència no tant al valor del sòl (terreny) si més no al del vol (arbrat).

Els augments demogràfics, les majors aglomeracions, la superació dels llindars mínims del desenvolupament, han conduït a una varietat i intensitat d’usos del sòl que ja no poden tractar-se mitjançant accions independents. Les obres públiques estan passant del camp a la ciutat, a la regió urbana, i s’imposen nous enfocaments de base. La col·laboració interdisciplinar constitueix l’únic instrument vàlid per tal d’apropar-se a una realitat d’interaccions, d’interdependències, de reaccions desconegudes i sovint no desitjades.

En aquest espai del nostre llibre no es pot pretendre ensenyar, ni tant sols mostrar la problemàtica que se’n deriva de l’ordenació territorial i de les infraestructures; de fet, molt poques especialitats poden estar absents en la planificació del territori. La dominació de l’home i la dona sobre la terra es tradueix, físicament, en una modificació de l’espai en el qual desenvolupa la seva activitat. Són els aspectes d’aquesta obra de recreació permanent de l’entorn geogràfic els que s’analitzen sistemàticament sota el títol “ordenació del territori”.

“L’ordenació del territori” inclou, en aquest planejament conceptual, l’estructura territorial, desenvolupant amb visió estructuralista el que va nàixer sota el nom de geografia humana; en segon lloc la política del sòl, entesa amb amplitud superior al purament urbà; i finalment la planificació territorial, l’objectiu de la qual constitueix aquell francès “aménagement du territoire”, tan difícil d’una traducció exacta.

En qualsevol del tres aspectes, l’ordenació del territori, ha de considerar la conjunció de quatre ordres estructurals, a saber:

- infraestructura natural o base física,
- infraestructures tècniques,
- estructures sòcio-econòmiques, i
- superestructures sòcio-polítiques.

En la nostra exposició, en aquesta ocasió, ens limitarem a la consideració de les infraestructures tècniques i en especial de les més lligades a la base física o infraestructura natural o agrària, per quant són les què més profundament afecten a la modificació de l’entorn físic de les nostres comarques ebrenques. Tant per a l’enginyer com per al planificador, aquestes infraestructures tècniques constitueixen el principal instrument per ordenar i per desenvolupar una economia territorial.

La creació d’infraestructures suposa, doncs, una ordenació activa que es reflecteix en el ritme i en el sentit de l’evolució sòcio-econòmica del territori i que afecta tant els aspectes geogràfics com els funcionals. Les infraestructures creen allò que des de Marshall1 es coneix amb el nom d’economies externes, de les quals treuen profit les activitats directament productives. Per això no dubtem de las seva conveniència en molts casos, gairebé sempre ocupant l’espai rural, però sí exigim la seva justa compensació al pagès propietari del sòl afectat per elles, qüestió aquesta que no succeeix en la majoria d’actuacions, ni es paguen puntualment a l’expropiat les afeccions generades al seu predi.

Es planteja, també, l’alternativa preferencial respecte a les anomenades infraestructures d’impulsió i les infraestructures d’acompanyament. Les primeres tracten d’animar o encaixar cap a localitzacions desitjades a priori el creixement econòmic; les segones s’enfronten a una demanda de serveis insatisfeta o, en el cas més greu, a l’aparició de deseconomies externes, motivades per la congestió de les infraestructures existents.

Sense caure de ple en un determinisme històric, cal afirmar –sobre la base de l’experiència passada– que les infraestructures bàsiques condicionen, en bona part, l’ordenació de l’espai, no sols en la vessant econòmica sinó també en altres tres aspectes: el polític, el social i l’humà. Encara que admetem, amb J. M. Keynes, que un exemple mai demostra res, convinguem també amb ell en què aquest mateix exemple pot il·lustrar una determinada línia de raonament.

Un sòl ordenat no és un sòl actiu, des del punt de vista de la planificació territorial, en tant que no disposa del mínim d’infraestructures precises; i és el nivell i classe de les mateixes allò que, finalment, acaba diferenciant la fàcies rural de la fàcies urbana.

En els aspectes humans cal dir que les infraestructures condicionen el teixit urbà en el pla morfològic i en el funcional, però també en la qualitat de vida de què pugui gaudir l’individu. Són responsables, en bona part, de les circumstàncies de despoblació o de congestió existents.
Naturalment que la creació d’infraestructures suposa una despesa important. La comunitat política ha de resoldre sobre un difícil equilibri o dilema entre la creació d’equipament social (del qual les infraestructures de base són sols una part) o d’activitats directament productives, que si es contraposen entre si, globalment, en ordre a l’assignació de recursos, són coadjuvants encara des del punt de vista estrictament econòmic.

Les activitats directament productives, com la forestal, es beneficien de les economies externes, la qual cosa es tradueix en una reducció dels costos. La teoria més recent destaca aquest fet, afirmant l’existència d’una relació funcional entre el cost de producció i la disponibilitat de capital social, però aquesta relació és difícilment quantificable en forma anàloga a l’establerta per a la clàssica funció de producció. A continuació, cal tenir en compte que resulta evident que les demandes socials als boscos i, per tant, la importància i ponderació de llurs diferents funciones, s’han modificat substancialment. La producció de fusta ha deixat d’estar d’una forma tan indiscutible al bell mig d’aquestes demandes, como ho estigué fins la primera meitat del segle XX. Les anomenades “funcions mediambientals, protectores i paisatgístiques” han augmentat la seva importància. En una visió ampliada del terme “funció protectora” ja no només s’entén la protecció de l’home i de les seves obres públiques, sinó també la protecció de la biocenosi que habita als ecosistemes forestals. Endemés creix en importància la “funció paisatgística” dels nostres boscos como elements destacats en la caracterització dels nostres paisatges.

La importància del bosc com un lloc d’esbarjo i oci de la població ha augmentat als darrers temps, sens dubte. Cal discutir i analitzar, no obstant això, fins a quin punt les diferents demandes són compatibles i on i com han d’establir-se les prioritats. En aquest sentit, val la pena analitzar la importància dels boscos como una part integrant dels nostres paisatges. En l’Europa meridional i central, depenent de la regió, els boscos cobreixen entre el 30% i el 40% del territori. L’agricultura cobreix, en general, el 50% del territori, corresponent a les zones urbanitzades i d’infraestructures entre el 5 i el 10% del territori restant. Només per la seva importància territorial, doncs, el bosc és un element absolutament destacat del nostre medi natural.

A Europa, i especialment al Mediterrani i les Terres de l’Ebre, manquem de la suficient extensió com per a dividir els nostres boscs en dues zones nítidament separades. Les funcions, a l’igual que la seva naturalesa (bosc natural versus plantació) es presenten generalment de forma solapada i matisada. Aquesta casual coincidència més be s’explica per les ànsies d’ambdues de disposar d’un territori on ningú les condicioni en la seva actuació. 

Les funcions dels boscos, innumerables en número, que podríem agrupar-les en quatre blocs (biològiques, ambientals, socio-econòmiques i paisatgístiques), estan confrontades entre sí i no solament la productiva enfront a les restants com des de posicions molt simplistes s’ha pretès fer veure. Tan conflictiva és la gestió en una zona d’alta singularitat botànica, per exemple, per la hiper-freqüentació humana, que la seva declaració com a zona protegida sol comportar.

Pel que es refereix al cas concret de la finca que ens ocupa als efectes de la seva valoració econòmica, situada al terme municipal d’Amposta (Montsià), vegem que del dens bosc de caducifolis que acompanyava primitivament el decurs del riu Ebre ocupant una àmplia franja de la seva ribera, únicament queden en l’actualitat petits fragments estrets i aïllats, como es el cas estudiat.

Bosc de ribera

 Aquest bosc de ribera (Populetalia albae) es troba bastant desestructurat. Està format majoritàriament per àlbers (Populus alba), acompanyats de sauces (Salix alba), i algun tamarindo (Tamarix sp.), freixe (Fraxinus angustifolia) i om (Ulmus minor). També es troben arbres de caràcter subespontani com els pollancres (Populus nigra), els xiprers (Cupressus sempervirens) o els plàtans d’ombra (Platanus hybrida, Platanus hispanica). Al baix bosc pot trobar-se l’esbarzerar (Rubus sp.) y espècies arbustives i herbàcies diverses.

La degradació que presenta actualment el bosc de ribera ebrenc es deu a que la seva vegetació ocupava els sòls francs de les riberes del riu Ebre. Aquests sòls són els més fèrtils, por trobar-se en la seva composició un bon equilibri granulomètric entre argiles, llims i arenes. Tenen, a més, un nivell freàtic elevat, la qual cosa els proporciona una humitat constant, i reben aportacions orgàniques per part del riu, que subministra també el nitrogen i el fòsfor, que constitueixen macroelements nutrients necessaris per al creixement vegetal. Per això, són terrenys proclius al bon desenvolupament de les espècies forestals. L’ocupació dels marges del riu per a instal·lar cultius de regadiu, així com zones urbanes i industrials, constitueix, sens dubte, la principal causa de la desaparició progressiva del bosc de ribera a la zona de l’Ebre.

S’ha de destacar la importància d’aquesta vegetació de cara a les activitats antròpiques, ja que un bosc ben format serveix per a subjectar els marges del riu, evitant la seva erosió per l’aigua. També en cas de fortes avingudes, el bosc absorbeix gran part de l’aigua que baixa pel riu, al mateix temps que serveix de filtre i retenció dels materials més grossos que porta l’avinguda.

Es tracta, en definitiva, d’un hàbitat forestal caducifoli, molt utilitzat pels animals com a refugi. Destaca per la seva riquesa ornitològica, amb presència d’aus rapaces nocturnes como l’autillo (Otus scops) o l’òliba (Tyto alba). Entre els mamífers destaquen els de petites dimensions, com les rates (Rattus rattus, R. norvegicus), els ratolins (Apodemus sylvaticus, Mus musculus) i als arbres més vells es poden trobar algunes ratapinyades (Pipistrellus pipistrellus). També l’habiten adults de granota (Rana perezzi) y serps d’aigua (Natrix maura, N. natrix), pròxims als marges del riu.

Aquest hàbitat, objecte exemplificant, a la fi, de la nostra valoració econòmica, es troba pròxim a un espai protegit per la xarxa “Natura 2000” 2, com també succeeix a d’altres zones de les Terres de l’Ebre.

Anem a procedir, en definitiva, a la seva valoració objectiva o racional pels mètodes adients.

1 Alfred Marshall (Bermondsey, Londres, Anglaterra 26 de juliol 1842 – 13 de juliol 1924) fou un dels economistes neoclàssics més influents del seu temps. Estudià a la universitat de Cambridge, on destacà especialment per la seva aptitud en matemàtiques. El 1868 esdevingué professor d'economia política a Cambridge, i el 1879 es casà amb Mary Paley Marshall. Va recollir les idees dels clàssics amb aportacions marginalistes dels contemporanis, i realitzà una síntesi on cerca i destaca les raons i requisits d'equilibri parcial. És famosa la seva comparació de les tisores amb com són de determinants els preus per l'encontre entre l'oferta i la demanda: Fóra igualment raonable discutir sobre si és la filada de dalt o la de baix la que talla el paper, com si és la utilitat o la despesa de producció allò que determina el valor. El seu llibre, Principles of Economics (1890), desenvolupà les teories d'oferta i demanda, d'utilitat marginal i de les despeses de producció en un tot coherent. Entre els seus deixebles s'hi troben Arthur Cecil Pigou i Irving Fisher.

2 Natura 2000 és una xarxa ecològica europea d’àrees de conservació de la biodiversitat. Consta de Zones Especials de Conservació designades d’acord amb la Directiva Hàbitat, així com de Zones d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) establertes en virtut de la Directiva Aus. La seva finalitat és la d’assegurar la supervivència a llarg termini de les espècies i els hàbitats més amenaçats d’Europa, contribuint a detenir la pèrdua de biodiversitat ocasionada per l’impacte advers de les activitats humanes. És el principal instrument per a la conservació de la natura a la Unió Europea.