En eumed.net:
EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

Josep Maria Franquet Bernis (CV)
UNED

3.4. El Protocol de Kyoto

Tanmateix, el veritable impuls als mercats de carboni es produeix a partir de l’entrada en vigència del Protocol de Kyoto (PK) el mes de febrer de 2005 i del llançament de sistemes de comerç d’emissions de GEI nacionals i/o regionals que s’anticiparen al mateix (com el UK Emission Trading Scheme al Regne Unit o més recentment el EU a la Unió Europea) i que, en l’últim cas, admet el comerç d’unitats de carboni previstes pel Protocol.
 
El PK consisteix en un tractat d’abast internacional creat l’any 1997 l’aspecte més rellevant del qual és la fixació i imposició de límits quantitatius per a les emissions de GEI dels països industrialitzats. El PK fou ideat amb l’objecte de posar en marxa la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (CNUCC) acordada a la Conferència d’Ambient i Desenvolupament de les Nacions Unides, realitzada a la ciutat brasilera de Rio de Janeiro l’any 19921 . A través del PK els països desenvolupats del món, que han ratificat l’acord, assumiren un compromís legal i vinculant de reduir les seves emissions de GEI en un promig del 5,2% en relació als nivells d’emissions de l’any 1990. Aquesta reducció d’emissions ha de realitzar-se en el període 2008-2012, en finalitzar l’anomenat "Primer període de compromís". Els països ratificants del PK es denominen “Parts” i s’agrupen segons el seu grau de desenvolupament com a països Annex I i països no Annex I. El primer grup s’integra amb països desenvolupats que han adoptat compromisos de reducció de GEI i el segon amb països en desenvolupament que, per aquest mateix motiu, no han assumit obligacions de disminució d’emissions però que contribueixen a l’objectiu del Protocol a través de l’acollida, en els seus territoris, d’activitats que redueixin i/o absorbeixin quantitats de GEI a l’atmosfera.

El PK contempla la disminució de sis classes de GEI: anhídrid carbònic o biòxid de carboni (CO2); metà (CH4); òxid nitrós (N2O); hidrofluorocarbonis (HFC); perfluorocarboni (PFC) i hexafluorur de sofre (SF6) a un 5,2% menys del nivell d’emissions de l’any 1990. A aquests gasos se’ls assigna un potencial de generació d’efecte hivernacle que permet referenciar cadascun al CO2 i així utilitzar, com a unitat comú de referència, el CO2 equivalent.

1 El Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, en l'article 17, estableix que la Conferència de les Parts podrà aprovar protocols del Conveni en qualsevol període ordinari de sessions, i això és el que va succeir durant la 3a sessió de la Conferència de les Parts (COP 3), que va tenir lloc a Kyoto (Japó) l'any 1997. El Protocol de Kyoto marca una fita històrica perquè, per primera vegada, els països industrialitzats aproven objectius quantitatius de reducció jurídicament vinculants. El Protocol de Kyoto del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic reforça les mesures internacionals en resposta al canvi climàtic. El Protocol detalla les polítiques i mesures que han d'emprendre les parts incloses en l'annex I. Demana una utilització més eficient de l'energia i el transport, la promoció de formes d'energia renovables, la supressió gradual de les mesures fiscals i les subvencions contràries als objectius del Conveni, la limitació de les emissions de metà procedents de la gestió de les deixalles i dels sistemes de subministrament d'energia, la protecció dels boscos i d'altres embornals ambientals de carboni, etc.