EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

4.8.6. Interès agrícola de la parametrització del programa 

Si suposem que les dades del problema varien, el resultat ha de sofrir també una variació; l’estudi d’aquestes variacions és de gran interès a efectes de previsió en la política econòmica de l’empresa. Un principi fonamental és el de determinar els mitjans a fi de superar els/les:

• obstacles procedents de l’àmbit extern de l’empresa.
• debilitats procedents de l’àmbit intern de l’empresa.

I la parametrització ens permet estudiar l’efecte que la variació dels mitjans produirà en el valor de l’òptim que busquem. Si estudiem els obstacles, parametritzarem la funció econòmica i si estudiem les debilitats, parametritzarem el vector de disponibilitats.

Els mitjans considerats com a dades seran utilitzats com a variables independents. Com aquests mitjans són els elements del vector de disponibilitats, d’acord amb el número d’elements que es parametritzen, variarà el nostre òptim. Si el canvi que es produeix és el dels preus de venda, parametritzarem els coeficients de la funció econòmica, i també l’òptim sofrirà una modificació.

Hi ha zones en què l’òptim experimenta poca variació al modificar-se els elements d’aquest vector i, pel contrari, zones de gran sensibilitat on lleugers canvis en aquests elements determinen canvis profunds en el valor de l’òptim. Cadascuna de les inequacions en què figura l’element ve geomètricament representada per un hiperplà, que configura una cara del simplex. Al variar l’element bn variaran els punts de tall amb els hiperplànols coordenats i, per tant, també les solucions bàsiques del problema.

Si el que es parametritza és un dels coeficients de la funció econòmica, això suposarà una variació en el pendent de la família d’hiperplànols que ha d’anar tallant al simplex.

En Agricultura l’aplicació més usada sol ser la d’investigar estructures d’explotacions i per a donar regles a la decisió, en el cas de variació de preus. Així veiem com l’augment d’un dels elements del vector de disponibilitats, a partir de certa magnitud, deixa de ser rentable, a no ser que transformem profundament l’estructura de l’explotació i fem variar els valors dels elements de la matriu [aij]. Sabem que la parametrització d’aquests elements, coneguts amb el nom de “coeficients tècnics”, és un problema que presenta algunes dificultats pràctiques.

A més, no oblidem que la programació lineal és un model o tècnica on la seva representativitat, és a dir, el seu reflex de la realitat pot ser acceptable quan la suposició de linealitat no comporti greus diferències amb les autèntiques funcions que lligaran les variables, dades i paràmetres que estudiem. Com aquestes funcions no seran lineals, la diferència entre els hiperplànols del poliedre i les superfícies que representen aquestes funcions serà de poca importància en un interval reduït de valors; i, en aquest interval o camp d’existència, serà utilitzable el model proposat. El fet de parametritzar més enllà de certs límits suposa fer extrapolació, els errors de la qual ja seran d’importància i, per això, la utilitat pràctica del model també resultarà molt discutible.