EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

2.6. Els arrendaments rústics

El dret d'accés de l'agricultor a la propietat de la terra que directament  explota i la permanència dels arrendataris en el cultiu dels predis rústics mitjançant contractes d'arrendaments a llarg termini, han estat factors determinants de tota la legislació agrària en els últims cinquanta anys.

Amb l'explotació dividida entre propietaris o entre propietaris i parcers, sobre terres explotades, la renda o la participació del propietari constitueix una càrrega certament insuportable per al masover o parcer, si bé, en molts casos, sol succeir tot el contrari en establir-se un cànon d'arrendament en desproporció -per la seva minsa quantia- amb el valor real de la terra i de la rendibilitat de l’explotació.

L'arrendament no està en oposició amb una agricultura pròspera si la finca rendeix en quantia suficient i es regula de forma que els riscs de l'explotació no recaiguin exclusivament sobre la part que juga tot allò que té en obtenir el fruit de la terra, això és, l'arrendament.

Caldria esbossar un sistema de justa revisió de la renda, així com per a arribar a la regulació adequada del dret de les parts a exigir-se la introducció de millores útils i la participació en les despeses ocasionades per elles, sense perjudici de la deguda compensació a l'arrendatari per la seva contribució a la millora permanent o infraestructural.

S'haurien d'ampliar, igualment, les possibilitats de l'accés a la propietat de l'arrendatari, sigui quina sigui la grandària de la finca que s'explota. Nogensmenys, en els darrers anys, ja s'han vingut realitzant esforços normatius en aquest sentit.

L'abandonament és menys freqüent entre les explotacions agràries portades directament que en les arrendades, sobretot quan es tracta d'incrementar la producció mitjançant l'establiment de millores estructurals, les quals són difícils de realitzar en les explotacions arrendades, bé per dificultats d'arribar a un acord entre propietaris i arrendataris, bé per manca d'interès d'un i de l'altre a portar-les a terme.

En qualsevol cas, podem veure que la problemàtica que planteja el règim de tinença de la terra a la regió de l'Ebre no resulta excessivament greu, ja que, segons les dades de l’any 2009, un 68,25% de la superfície agrària útil (SAU) conreada a aquest territori ho és en règim directe de propietat, un 22,62% en règim d'arrendament rústic i un 9,13% en règim de parceria i altres formes de tinença de la terra o relacions jurídiques. Concretament, segons el Cens de 2009, al conjunt de la Regió hi ha 86.022 Ha. en règim de propietat, 28.508 Ha. en règim d’arrendament i 11.507 Ha. en règim de parceria i altres règims. Aquestes dades, comparades amb les dels censos agraris anteriors, semblen confirmar la tendència a la cessió en arrendament de les terres de propietat de titulars que abandonen l’activitat agrària. Es pot ampliar aquesta informació amb els quadres núm.: A2-14 i A2-15 de l’annex 2.   

Fent ara una petita retrospecció temporal, vegem que la històrica Llei de Contractes de Conreu fou elaborada l'abril de 1934 pel govern del President Lluís Companys que tenia com a finalitat bàsica substituir l'antic contracte de rabassa morta a fi de protegir els camperols. El contracte de rabassa morta era un tipus de contracte emfitèutic pel qual, un rabassaire podia conrear les terres d'un propietari fins que el cep morís, el qual tardava uns 40 anys aproximadament en fer-ho. A partir, però, de finals del segle XIXè, a causa de la fil·loxera, els contractes s'acabaren amb molt poc temps, i els arrendadors, veient que el cultiu de la vinya no era profitós, expulsaven els rabassaires per cultivar-hi altres plantacions o sembrats.

A causa de la conflictivitat social existent al camp, el govern de la Generalitat de Lluís Companys redactà una llei per protegir els camperols de ser expulsats així com per a dotar-los de terres pròpies. Amb aquest objectiu, per exemple, s'establí que la durada mínima dels arrendaments havia de ser de sis anys, i que el treballador de les terres tenia el dret d'adquisició d'aquestes mitjançant l'abonament del seu valor al propietari. D'altra banda, per evitar la confrontació amb els sectors més conservadors catalans, la llei li féu concessions en determinats aspectes; de tal manera que per l'adquisició de les terres era necessari haver-hi estat treballant per un període de 18 anys. Com a resultat de tot plegat, la llei era massa moderada pels rabassaires, però a la vegada massa revolucionària pels propietaris, no satisfent a ningú.

La llei fou aprovada pel parlament català l'any 1934. No obstant això, per aconseguir tirar-la endarrere, els terratinents s'uniren al voltant de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), el qual, juntament amb la Lliga Catalana, presentaren un recurs al Tribunal de Garanties Constitucionals al·legant que la Generalitat de Catalunya s'excedia de les seves competències estatutàries.

El Tribunal de Garanties Constitucionals, en el context d'una Espanya governada per les forces de dretes, va donar la raó a l'IACSI i anul·là la llei. Tanmateix, com a resposta, el Parlament de Catalunya tornà a aprovar el mateix text íntegrament tot desafiant l'autoritat de l’alt tribunal de l’Estat. Finalment, per tal de sortir de l'atzucac, el govern espanyol pactà amb la Generalitat catalana de fer algunes reformes al reglament de la llei per tal de moderar-la.

Més recentment, a l'Estat espanyol, els arrendaments rústics estaven regulats per la Llei 83/1980, de 31 de desembre (publicada al B.O.E. núm.: 26 del 30/1/1981) i restants disposicions concordants. Actualment, la LAR 2003 (Llei 49/2003, de 26 de novembre), que havia derogat l’anterior LAR 1980 (Llei 83/1980, de 31 de desembre), va ser modificada per la Llei 26/2005, de 30 de novembre, publicada al B.O.E. núm. 287 d’1-12-2005, que va entrar en vigor el dia 31-12-2005.

Posteriorment, el Govern i el Parlament de Catalunya han aprovat la Llei 1/2008, del 20 de febrer, de Contractes de Conreu (publicada al DOGC núm. 5.082, de 3 de març de 2008), amb l'objectiu de garantir la preservació de l'actual sòl agrícola i el seu bon ús alhora que l'estabilitat i millora de les explotacions agràries existents. Paral·lelament, la Llei, amb un especial component de política agrària, pretén proporcionar una regulació contractual moderna i equilibrada que fomenti l'ús eficient de la terra, la planificació dels riscos de l'activitat de conreu i el pactisme entre els diferents agents del camp.

Aquesta Llei s'emmarca en el procés de refosa i codificació del dret civil de Catalunya, iniciat l'any 2002 amb la Primera llei del Codi Civil de Catalunya. En aquesta ocasió, però, s'ha considerat que corresponia aprovar una llei especial atès el caràcter específic de la regulació, i el seu doble contingut de dret civil patrimonial i de política agrària.

La Llei delimita la noció de contracte de conreu, tot incloent els contractes d'arrendament, parceria, masoveria i, en general, tots aquells que tenen per finalitat la cessió onerosa de l'aprofitament agrícola, ramader o forestal d'una finca rústica. S’estableix un àmbit d'aplicació el més amplia possible i no s’exclou de la regulació contractes amb finalitat de conreu per raó de les parts contractuals ni per les característiques de la finca objecte del contracte, a diferència del que ha succeït en el dret vigent fins a la data. 
Ara bé, la finalitat de la Llei de regular i comprendre tots els supòsits possibles de contractes de conreu, no impedeix que s'articulin règims jurídics diferenciats segons quines siguin les parts contractuals. Aquesta diversitat afecta només a la durada mínima del contracte i a l'accés a la propietat mitjançant els drets de tanteig i retracte, que s'estableixen de manera imperativa en favor de qui la Llei anomena “conreador directe i personal”. Aquesta noció està basada en l'efectiva dedicació al conreu de la terra, amb un biaix favorable a les persones físiques, però sense excloure la possibilitat que també abasti determinades persones jurídiques o societats.

En la resta de l’articulat, la Llei preveu que els contractes de conreu es regeixin primàriament pels pactes convinguts per les parts, segons el principi de llibertat civil i amb respecte a les disposicions imperatives, per l'ús i costum de la comarca i pel dret dispositiu aplicable. Amb aquesta tècnica s'evita caure en una regulació de caire reglamentari, impròpia d'una norma de dret privat, i limitativa de la llibertat civil. La Llei respon aquí a l'execució d'una política agrària pròpia i ajusta el dret vigent a la realitat territorial, econòmica i sociològica del camp a Catalunya. 

D'entre les disposicions generals, cal destacar encara que la Llei recull com a estàndard de diligència en l'execució dels contractes el de l'obligació de conrear segons ús i costum de bon pagès, clàusula immemorial en els contractes de conreu a Catalunya. També es disposa que els riscos de l'activitat de conreu no repercuteixen en les obligacions de les parts en la mesura que aquests són assegurables. En matèria de forma, es preveu l'obligatorietat de celebrar els contractes per escrit i el dret de cada part a exigir de l'altra la documentació en escriptura pública del contracte. 

La Llei estableix que l'arrendatari té l'obligació de conrear la finca i el dret a determinar el tipus de conreu que més li convingui. A més, en relació a la renda, la Llei estableix el principi que aquesta ha de consistir en diners, per bé que també es pot pactar en una quantitat de fruits. Tanmateix, les parts poden pactar que la contraprestació de l'arrendatari per l'ús de la terra consisteixi en la realització de millores a la finca. Un altre aspecte destacable de la Llei és la creació de les Juntes d'Arbitratge i Mediació per als contractes de conreu, d’adhesió voluntària, que permetran la solució extrajudicial dels conflictes que es puguin donar en l'execució dels contractes de conreu. 

Finalment, la Llei preveu el dret de la Generalitat a adquirir amb preferència la propietat rústica que es posi al mercat, ja estigui o no en conreu o bé arrendada, de manera subsidiària al dret que correspongui a arrendataris i propietaris de finques confrontants. Atès que el sòl agrari és un bé escàs, el Govern entén que ha d'intervenir en aquelles zones on sigui necessari, amb la finalitat de preservar el sòl i l'activitat agrària. Reglamentàriament, s'hauran d'establir les demarcacions territorials afectades per aquesta preferència adquisitiva i les condicions del seu exercici. Posteriorment, l’any 2011, l’anomenada Llei Ómnibus, en el seu capítol segon modificà la Llei 1/2008, de 20 de febrer, de contractes de conreu, en el sentit següent:

Article 4
Es deixa sense contingut el capítol VI, relatiu al dret d’adquisició preferent de la Generalitat.

Article 5
Es deroga la Disposició addicional segona. Aquest precepte elimina el decret 7/2010 pel qual s’aprovava el Registre Administratiu de Contractes de Conreu.

Cal dir, al respecte, que s’havia publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l’esmentat decret 7/2010 de 26 de gener, que regulava el Registre administratiu dels contractes de conreu. La principal novetat d'aquest nou text legislatiu era que, a partir d'aquell moment, tots els contractants havien de comunicar obligatòriament al Registre la formalització dels contractes que signessin, a diferència del decret anterior, que assenyalava que la inscripció era merament voluntària.

La gestió d'aquest registre es realitzava en suport informàtic. El Govern posava a disposició dels interessats el web institucional gencat.cat, on trobaven un model d'escrit, amb les dades necessàries que calia omplir per via telemàtica. El Registre era gratuït per als actes d'inscripció i l'examen del seu contingut. Val a dir que aquell decret preveia que la inscripció al Registre podia ser un dels requisits de l'Administració de la Generalitat per poder accedir als ajuts de les explotacions agràries en règim de contracte de conreu. Tanmateix, no es tractava d'un registre de fiscalització de dades ni afectava la validesa del contracte ni els seus efectes. A més, no es necessitava cap autorització per a procedir a efectuar la inscripció. Només quan no es subministressin totes les dades que es consideressin imprescindibles, aquest fet podia suposar quedar-se fora de determinades línies d'ajut, en funció del que estava establert en les respectives convocatòries.