EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

Josep Maria Franquet Bernis (CV)
UNED

2. LA PROPIETAT DE LA TERRA

2.1. Conceptes previs

Fent una exègesi del capítol primer del nostre llibre, vegem que la terra, durant l'antic règim, era la font de riquesa més important. La propietat vinculada permetia al titular treure'n profit econòmic i exercir-hi jurisdicció, però no era lliure per vendre-la.

El conjunt de terres en mans d'un senyor rebia el nom de “senyoria territorial”. Constava de la reserva senyorial, formada per les terres agronòmicament més productives que el senyor es reservava per a la seva explotació directa. La resta del territori d'una senyoria estava dividit en parcel·les anomenades “masos”.

Posteriorment, amb els governs liberals va haver una nova concepció jurídica dels drets de propietat, que implicava la consolidació de la propietat privada com a element essencial de la nova organització capitalista de l’economia. Els llauradors o pagesos seguien pagant els vells drets feudals i van emprendre una reforma agrària liberal on l’objectiu era alliberar la terra de les traves que es posaven al desenvolupament de la propietat privada i de l’economia de mercat. Mesures principals foren: abolició dels senyorius, desvinculació de la propietat privada i desamortització de les terres. Així, la terra va poder ser comprada i venuda lliurement. Aleshores, els antics senyors van poder transformar els seus antics senyorius en propietat privada. Molts camperols aspiraven a poder accedir a la propietat de la terra que cultivaven però els tribunals van decidir a favor de la noblesa a no ser que els pagesos tingueren documents demostrables (contractes). Alhora, els pagesos es van convertir en arrendataris o assalariats d’un propietari privat.

La desvinculació de la terra i les desamortitzacions van permetre que milers de propietaris sortiren al mercat i van comportar una modificació profunda de la propietat territorial. L’esperança del liberalisme progressista no es va aconseguir, perquè van comprar terres els qui ja les tenien i els qui tenien recursos per a adquirir-les. Els nous propietaris estaven més interessats per aconseguir beneficis ràpids i rendes segures que per intervenir en la terra i dedicar-s’hi professionalment.
La desamortització1 va aconseguir, a la fi, finançar la guerra contra el carlisme, pal·liar la greu situació de la Hisenda pública, fomentar la construcció del ferrocarril i posar una proporció considerable de terra de cultiu a mans d’individus que tenien més interès per augmentar la producció.

L'esquema jurídic actualment vigent segueix basculant sobre el dret de propietat de la terra, estructurat d'acord amb els principis i fins que estableixen els articles 348, 349 i 350 del nostre vell Codi Civil2 , i està necessitat de la seva adaptació a la conjuntura econòmico-social present i -allò que és més inexplicable- a les normes constitucionals i estatutàries.

Creu qui això subscriu que la propietat de la terra ha de complir necessàriament una funció social, perquè d'acord amb el concepte cristià del domini sobre els medis materials, sigui quina sigui la seva naturalesa, aquell dret de propietat té el caràcter de "dret natural secundari".

La limitació arrenca de la mateixa essència del dret de propietat que ha de complir fidelment els fins individuals, socials i econòmics que li són inherents.


1 Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el fet que aquesta es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i respectant llur titularitat.

2 El Codi Civil espanyol va ser promulgat el 1889, i és un dels Codi civils que fou aprovat més tard en el temps a causa de les nombroses tensions sociopolítiques, religioses i territorials d'Espanya. Després de moltes modificacions, el Codi civil de 1888 segueix bàsicament vigent. El Codi Civil espanyol no conté totes les institucions del Dret civil. Hi ha en ell matèries que pertanyen al dret públic (com les del Títol Preliminar i la ciutadania); normes que contenen un caràcter preponderant administratiu, i disposicions que detenen una marcada significació processal. Contràriament, hi ha multitud d'institucions i matèries de pur dret privat, o bé relacionades amb aquest, que han quedat fora del Codi Civil. Tot i que el Codi Civil no fou acollit en general amb gran entusiasme, la doctrina recent ha reivindicat el valor del Codi, assenyalant indubtables encerts. Aquests autors han valorat la tècnica del Codi, que el fa assequible a tots, la flexibilitat que permet la seva adequació a les circumstàncies canviants, i la facilitat amb la qual s'han aplicat els principis generals. Assenyalant-se la gran experiència pràctica i malgrat que fou aprovat en una època desfavorable, aconseguí conservar l'essència tradicional del Dret civil i fer, elegantment, una obra útil i espanyola. La seva estructura respon al pla romà-francès o de Gayo, en tant que es considera que només són possibles objectes del Dret les persones, les coses i les accions, quan actualment se sol seguir les tesis de Friedrich Karl von Savigny, que divideix el Dret Civil en Part General, drets reals, drets d'obligacions, dret de família i dret de successió "mortis causa". El Codi civil espanyol, en definitiva, està compost de 1.976 articles, dividits en un Títol preliminar i quatre llibres, dividits a la vegada en capítols i seccions. A Catalunya és d'aplicació supletòria al dret civil català.