En eumed.net:
EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

Josep Maria Franquet Bernis (CV)
UNED

10. LA REFORMA DE L'ESTRUCTURA DE LA PROPIETAT AGRÀRIA DURANT ELS SEGLES XIX I XX

10.1. Fins la Segona República

Al llarg dels temps, la reforma agrària ha estat un dels elements discursius més freqüents de la classe política, encara que poques vegades s’ha portat eficientment a la pràctica. Ja des del 1795, l’Informe en el Expediente de Ley Agraria constitueix un exemple d’aquesta voluntat de reforma agrària no mai assolida1 . Hi ha hagut intents més o menys revolucionaris o conservadors, però tots ells han fracassat possiblement per manca d’una visió economicista de l’activitat agrària.

En termes generals, sempre hi ha hagut dos comuns denominadors en qualsevulla política agrària. El primer és l’accés a la propietat de la terra; el segon, el disseny d’una activitat agrària formada per empresaris autònoms o, en el pitjor dels casos, per empreses familiars. Ambdós, des del pas de Catalunya per la Revolució Industrial, es varen demostrar obsolets per la majoria d’empreses, fos quin fos el seu ram del comerç. En el cas de l’activitat agrària, degut al fet que el capital o factor de producció terra ja estava amortitzat, ja que procedia d’herència, i que el capital en maquinària era relativament barat, perquè només consistia en una arada o bé una fanga, i així l’antic model va continuar perpetuant-se.

El primer terç del segle XX fins l'adveniment de la II República es va caracteritzar, fonamentalment, per un intent dels nostres polítics d’efectuar una sèrie de transformacions agràries de tipus tècnic, per la qual cosa es pot parlar més aviat d'una política hidràulica o de regadius que de política agrària en sentit estricte.

Tanmateix, entre les mesures de caràcter agrari adoptades en aquest període i al marge de la política hidràulica, cal recordar les pròpies del govern de González Basasa (1907), que promogué la publicació de la Llei de Colonització i Repoblació Interior de 1907. Aquesta llei va estar vigent fins l'any 1926, tot perseguint la creació de patrimonis familiars en colònies constituïdes ocupant terrenys de secà i muntanyes públiques incultes.

Es va crear la Junta Central de Colonització que, durant els vint anys que romangué en funcions, va generar divuit colònies sobre una superfície de 11.028 Ha. L'operació fou un notori fracàs econòmic degut, fonamentalment, al fet que les terres colonitzades eren de pèssima qualitat agronòmica.

No hem d'oblidar que des de les amortitzacions del segle anterior, des del rerafons rural que implicava el moviment carlí, des dels variats assaigs de tota mena que es gestaren dintre el període denominat “Sexenni Revolucionari”, a través dels canvis i sistemàtics rellevaments polítics practicats dintre la Restauració, amb la incidència política de l'Església, el moviment popular i obrer no cessa de guanyar posicions, talment com el nacionalisme, amb conseqüències derivades, tanmateix, de la Revolució Industrial. Amb la forta crisi política que comportava la pèrdua de l'imperi d'ultramar -Cuba i Filipines, concretament- i la constant depressió econòmica, la societat accedeix a una nova època, sovint amb fets traumatitzants que alteren objectius inicials per desembocar en accions violentes i escruixidores, com fou la mateixa Setmana Tràgica. Hi ha un moviment polític, una acció sindical, un malestar col·lectiu que ultrapassa els ambients obrers propis dels col·lectius urbans, per afectar el món rural en el qual estan fonamentalment implicats molts polítics, rendistes o elements fortament lligats al sector de l'economia i de les finances del país i de l'estat. El camp, doncs, participa activament del sentiment revolucionari de les classes treballadores.

Catalunya, des del Pacte Federal de Tortosa 2 (1869) i des de les Bases de Manresa3 (1892), malgrat de les circumstàncies polítiques espanyoles i del lerrouxisme, aconsegueix unificar-se políticament amb Enric Prat de la Riba al cap de la Mancomunitat de Catalunya. Al país, doncs, li estava permesa una estructuració i política interna que, encara que tímidament, li permetia un considerable progrés i equiparació als altres països europeus. Fou, però, per poc temps perquè el cop d'estat militar i l’adveniment de la Dictadura representava un nou canvi substancial de la situació.

Amb les limitades facultats de què disposava com a president de la Diputació de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya, Prat de la Riba dugué a terme, nogensmenys, una tasca formidable. En l'aspecte material amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà la Casa de Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el restaurà. En l'aspecte cultural, establí l'Institut d'Estudis Catalans, n'adoptà oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d'Investigació Pedagògica, impulsà la formació de la Biblioteca de Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars per les comarques i, finalment, estimulà l'ensenyament especialitzat amb la fundació de les escoles elementals del treball, i, pel que respecta al nostre sector, l’Escola Superior d'Agricultura de Barcelona, actualment adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya.
 
Aquella política de colonitzacions va prosseguir-la la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) 4, tant per un decret de 1926 com per la substitució de la Junta Central de Colonització per la Direcció General d'Acció Social Agrària. Aquesta política, en anar acompanyada de les transformacions agràries corresponents, assolia més èxit i en tres anys s'assentaren 4.200 colònies sobre 21.501 Ha.

La gran obra de la dictadura del Marquès d'Estella va ésser, sense dubte, la seva política hidràulica, i la creació de les Confederacions Hidrogràfiques a cada conca, però, per sortir-se'n del tema específic objecte del nostre estudi, no creiem convenient aquí la seva exposició detallada.

1 Gaspar Melchor de Jovellanos (Gijón, 1744-Puerto de Vega, Navia, 1811), jurista, polític, escriptor i home d’amplíssima formació, membre de les Reials Acadèmies de la Historia, de San Fernando i de la Lengua, ocupà importants càrrecs públics relatius al control i millora de les finances de l’Estat. Autor d’acreditats tractats mercantils i educatius, fou integrant de la Sociedad Económica Matritense, d’on seria nomenat director. Va rebre l’encàrrec, per part del Consejo de Castilla, de redactar un dictamen oficial envers l’Expedient General de Llei Agrària, projecte il·lustrat constituït a principis del regnat de Carles III amb el qual es pretenia reformar les pràctiques agrícoles i ramaderes del país, combatent així la decadència que patia l’Espanya rural de l’època. Constitueix, sens dubte, un dels textos més notables del pensament econòmic espanyol. La primera versió del Informe en el Expediente de Ley Agraria data del 1784, no essent, tanmateix, remés al Consejo fins l’any 1787 i estampat al 1795 en la cèlebre impremta d’Antonio de Sancha. Obra derivada de l’ambient polític i cultural del moment, proposa diferents mesures liberals, com ara la privatització del sòl, l’educació de la pagesia o la creació d’una infraestructura comercial sòlida que possibilités la comunicació fluida.

2 El Pacte Federal de Tortosa, o Pacte de Tortosa, fou un manifest ideològic i projecte d'organització de les forces republicano-federalistes de Catalunya, València, Aragó i Les Balears sorgit arran d'una reunió a Tortosa el 18 de maig de 1869. L'elecció de Tortosa es degué al fet que es troba situada al centre de l’antiga Corona d'Aragó. La reunió fou presidida per l'alcalde de Tortosa, Manuel Bes i Hediger i hi participaren dos dirigents del Partit Republicà Democràtic Federal dels territoris ja esmenats. La iniciativa la van prendre els membres del sector intransigent i federalista de Barcelona del partit, aplegats en el Club dels Federalistes, amb l'objectiu d'organitzar una direcció descentralitzada del partit als territoris de l'antiga Corona d'’Aragó, per tal d'impulsar la constitució d'una república federal. El seu portaveu més destacat fou Valentí Almirall i Llozer, autor a finals de 1868 de les Bases para la constitución del Estado de Cataluña. També hi participaren el català Josep Anselm Clavé, els valencians Francesc González Chermá i Emigdi Santamaría Martínez, i els aragonesos Mamés de Benedicto (vicepresident de l'Assemblea), Marceliano Isábal y Bada (secretari), Fermín Colomer, Ángel Palacios, Francisco Giménez i Ambrosio Gimeno. El pacte mantenia una forma força historicista exaltant les llibertats de l'antiga corona d'Aragó, i suposava un intent d'organitzar les forces federals dels territoris on tenien una forta consolidació per tal que servissin de punta de llança per a estructurar una República Federal Espanyola estable i duradora. També se signà una aliança defensiva per tal de mantenir i consolidar l'esperit de la revolució de 1868.

3 Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, també anomenades Bases de Manresa, són el document presentat com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25 i 27 de març de 1892. El president i el secretari de l'assemblea foren Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba, respectivament. La comissió encarregada de la redacció del document fou presidida per Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. Les bases tenien certa inspiració en el model federal malgrat que, pel que feia referència a l'autogovern, bevien de les antigues constitucions catalanes del 1585. El poder central era organitzat segons la separació de poders, mentre que el legislatiu estaria compartit entre el rei i una assemblea regional, l'executiu seria format per cinc ministeris o secretaries, el poder judicial per la seva banda hauria d'ésser un tribunal suprem regional. Del poder regional, format per les Corts Catalanes, reunides una vegada a l'any a diferents llocs del territori, en sortiria un executiu format per cinc o set alts càrrecs que haurien d'exercir l'administració del país. El poder judicial restaria en l'antiga Reial Audiència del Principat de Catalunya, que seria restablerta. La oficialitat única de la llengua catalana i la condició de català com a clàusula obligatòria per l'exercici de la funció pública també hi eren considerades.

4 En mig d'una situació social amb tensions revolucionàries (creixement del proletariat industrial i la concentració urbana, creació del Partido Comunista de España el 1921, nombrosos episodis d'enfrontaments entre patrons i obrers, etc.), una crisi econòmica des del 1919 degut a la contracció dels mercats europeus durant la Primera Guerra Mundial i la commoció de la societat que provoquen els fracassos de la política colonial espanyola al Marroc (desastre d'Annual el 1921), es produeix el Cop d'Estat del general Miguel Primo de Rivera, Capità General de Catalunya, que provocà la dimissió del Govern de García Prieto. L'alternativa autoritària per resoldre els problemes de l'Estat comptà amb el suport de la Monarquia d'Alfons XIII, el suport evident de l'Exèrcit, de la burgesia, dels terratinents i dels medis eclesiàstics. El règim nasqué amb la pretensió de constituir-se en un sistema de govern estable, amb fonaments constitucionals propis, influït per les maneres del feixisme italià, tot i no identificar-s'hi.