EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

Josep Maria Franquet Bernis (CV)
UNED

2. ELS FRUITS SECS: L’AMETLLER I EL GARROFER

2.1. Introducció

Aquests dos arbres fruiters, a l’àmbit de les terres de l’Ebre, són propis i abundants a les comarques més septentrionals (Terra Alta i Ribera d’Ebre) en el cas de l’ametller i a les més meridionals o costaneres (Baix Ebre i Montsià) en el cas del garrofer. 

2.2. L’ametller (Prunus amigdalus, L. , Batsch)

El cultiu de l’ametller a Espanya manté un discret augment de superfície en els últims anys, assolint unes 615.000 ha. de les quals 45.000 ha. són en regadiu, estant en franc retrocés els arbres disseminats, que no permeten una explotació racional. Encara que lentament, és un cultiu que es millora a la vista dels resultats aconseguits a Califòrnia, que en 20 anys han doblat la producció espanyola, i on la producció es desenvolupa en excel·lents condicions agronòmiques, grans finques de regadiu i amb un alt nivell tecnològic.

La superfície europea de l’ametlla representa al voltant del 50% de la mundial i Espanya concentra el 77% de la superfície europea, després d’Itàlia amb un 11,7%. La producció mitjana mundial és d’unes 357.600 Tm, de les que el 73,8% correspon a Califòrnia i el 9,4% a Espanya.

La producció mundial d’ametlla, doncs, es troba concentrada a Califòrnia i en la conca mediterrània (al voltant del restant 26%). Espanya, amb una producció pròxima al 10% mundial, es constitueix, com ja hem vist, en el segon productor del planeta. Però mentre que a Califòrnia l’ametller es cultiva en regadiu, a la conca mediterrània les plantacions són, generalment, de secà i en zones de pluviometria escassa. Únicament el 10’8% de la superfície espanyola cultivada d’ametllers es troba en regadiu, a pesar de que, en els últims temps, aquesta modalitat de cultiu s’ha anat estenent significativament. De fet, aquest arbre té moltes possibilitats de desenvolupament amb dotacions reduïdes i costoses del recurs hídric, que solen ser les disponibles en la major part del nostre país1 .

Les varietats d’ametller existents a Espanya, i també a les Terres de l’Ebre, són autòctones en la seva major part, moltes d’aquestes d’àmbit local, ben adaptades al medi, lliures de plagues endèmiques, amb una gran riquesa genètica i de “closca dura”, al contrari del que succeeix a Califòrnia, que són de “closca blana o molla”. Aquesta última característica del fruit implica una important avantatge respecte de les varietats americanes, en oferir una major resistència a l’atac de les plagues i malalties pròpies d’aquest fruit, tant en la fase de producció com en post-collita. Aquest tret propi de les varietats autòctones de l’àrea mediterrània redueix notòriament la necessitat d’aplicar costosos tractaments fitosanitaris i facilita el pas a formes de cultiu més respectuoses amb el medi ambient, com ara la producció integrada o l’ecològica, gairebé impossibles de portar a terme amb les varietats de closca blana, tenint en compte de la seva necessitat de tractaments pesticides agressius i perjudicials, tant per a la salut humana com per al propi medi natural 2.

La millora de la producció de l’ametller passa també per una selecció de modernes varietats de floració tardana, moltes d’elles auto-compatibles (que no necessiten la fecundació creuada entomòfila efectuada per les abelles o bé l’anemòfila pel vent) i que solen presentar bon capteniment enfront les gelades tardanes, com són Tuono, Ayles, Cristomorto, Guara, Moncayo, Ferraduel, Ferragnes i altres.

Acompanyant a la millora de les varietats, no s’ha de prescindir de la selecció d’un dels millors peus existents en l’actualitat i imprescindible per a aquelles plantacions que siguin susceptibles de la seva posta en regadiu: es tracta de l’híbrid de presseguer per ametller GF-677 i del clon anomenat ADAFUEL.

Aquest fruit sec compta amb unes magnífiques propietats nutritives i energètiques, amés de tenir un alt poder calòric: 100 grams de massapà equivalen a 500 calories. Però entre altres qualitats, l’ametlla conté més calci que la llet, més ferro que la carn i més fòsfor que l’ou. Es troba a la base d’una diversificada indústria de transformació que abasta des de l’elaboració dels dolços típics presents en la major part dels pobles de la geografia espanyola fins la indústria de snacks i aperitius, passant per l’important sector de la rebosteria nadalenca, els polvorons i els torrons (inclús amb denominació d’origen). I és que les excel·lents qualitats organolèptiques de les varietats espanyoles d’ametlla, amb un sabor més intens i un major contingut en olis que les ametlles californianes, les fan especialment apreciades, en alguns mercats, per a l’elaboració de certs transformats.

Segons ALMENDRAVE, l’Agrupació d’Exportadors d’Ametlla i Avellanes d’Espanya, la producció mitjana anual d’ametlles en el nostre Estat és de 60.000 Tm. d’ametlla en gra (unes 240.000 Tm. en closca). S’ha de tenir en compte que, a partir dels anys setanta del passat segle, el consum mundial d’aquest producte comença a créixer a un ritme molt superior a causa de diversos factors: el increment del nivell de vida dels consumidors, la seva incorporació a un número creixent de productes alimentaris (xocolates, cereals per a l’esmorzar, barretes, etc.), la conscienciació ciutadana dels beneficis per a la salut que comporta la dieta mediterrània (pel seu contingut en proteïnes, matèries fibroses, àcids grassos essencials, minerals i vitamines) i les importants campanyes de promoció portades a cap per les organitzacions sectorials. Molt especialment, s’ha de ressaltar el seu alt contingut en vitamina E, d’efectes antioxidants i anti-cancerígens i l’efecte fisiològic de la qual radica en impedir l’oxidació del colesterol LDL en la sang 3, disminuint el risc d’arterioesclerosi.

També en el futur, la investigació sobre la tolerància a la sequera mitjançant la caracterització ecofisiològica i la millora genètica de les varietats i patrons optimitzarà, sense dubte, la selecció y ocupació de varietats millorades que s’adaptaran bé a les condicions pròpies del clima mediterrani. Així mateix, des de fa uns trenta anys, alguns centres d’investigació espanyols (fundamentalment Mas Bové-IRTA, Aula Dei-Zaragoza i el Centro de Edafología y Biología Aplicada del Segura a Murcia) estan treballant exitosament en la millora genètica de l’ametller amb l’objectiu d’obtenir varietats que sumen, a les indiscutibles qualitats organolèptiques de les varietats locals, en particular de la “Marcona” i la “Desmayo Largueta”, algunes característiques que milloren la seva capacitat productiva i la seva resistència a les condicions adverses del medi, especialment a les baixes temperatures (ja que aquelles són de floració primerenca) i a la sequera, aconseguint una bona rendibilitat econòmica. L’autofertilitat, la facilitat en el maneig, la poda i la regularitat del fruit són altres qualitats que els investigadors han buscat potenciar mitjançant creuaments entre varietats, millora i selecció genètica. D’aquest mode, s’han obtingut resultats satisfactoris que tots devem aprofitar i que ja s’han introduït en les reconversions varietals efectuades gràcies als Plans de Millora de la Qualitat i la Comercialització que tan excel·lents resultats han produït en el nostre país en les últims anys amb ajuts econòmics de la Unió Europea.

1 FRANQUET, J. M. Cinco temas de hidrología e hidráulica. Ed. Universitat Internacional de Catalunya. Tortosa, 2003. pp. 288 i ss.

2 AEOFRUSE & CCAE. Frutos de Cáscara y Algarroba: un sector amenazado (documento de reflexión). Andalusia, 1999.

3 El colesterol és un lípid amb una estructura bastant diferent de la dels fosfolípids. És un esteroide format per la unió de quatre anells hidrocarbonats. A un extrem de l'esteroide se li uneix una cua hidrocarbonada i a l'altre, un grup hidroxil. En les membranes, la molècula s'orienta paral·lela a les cadenes dels àcids grassos dels fosfolípids i el grup hidroxil interacciona amb el cap polar dels fospolípids que el rodegen. El colesterol es troba en quasi totes les membranes animals i forma casi el 25% dels lípids de membrana de certes cèl·lules nervioses, però està absent en molts compartiments cel·lulars i en els procariotes. L'etimologia del colesterol prové del grec chole- (bilis) i stereos (sòlid), amb el sufix químic -ol que es refereix a un alcohol. François Poulletier de la Salle va ser qui primer identificà el colesterol en càlculs biliars, l'any 1769. Tanmateix no va ser fins l'any 1815 quan el químic Eugène Chevreul anomenà aquest compost químic "cholesterine".