EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

Josep Maria Franquet Bernis (CV)
UNED

2.3. La petita dimensió

Al mateix nivell que el problema de la concentració de les terres en un nombre molt reduït de propietaris, en què les seves conseqüències segueixen imprimint caràcter a determinades regions espanyoles, es troben el de la seva atomització i el de la divisió de l'extensió cultivable fins a límits tals que col·loca, el modest propietari agrícola, en una situació sòcio-econòmica clarament desfavorable.

Al nord d’Espanya, com resulta prou conegut, tenim el problema del minifundisme, on les petites propietats, a vegades, no són suficients per tal d’alimentar una sola família.

I així, veiem com a la Regió de l'Ebre, segons dades referides a l’any 2009, l'explotació agrària mitjana assoleix, solament, una superfície de 11,77 Ha., xifra similar a la de la demarcació de Tarragona (11,97 Ha.) però notablement inferior al valor que la mateixa variable obté al conjunt de Catalunya (27,73 Ha.). D’un altre costat, s'observa un assenyalat predomini, a tota la regió, de les petites explotacions, puix que el 52,1% de les mateixes són de grandària inferior a 5 Ha., mentre que al conjunt de Catalunya aquesta xifra baixa a l’entorn del 38%. Aquest fenomen de "minifundisme", es remarca, encara amb més claredat, a les comarques meridionals i litorals, Baix Ebre (65,2%) i Montsià (56,4%), tal com ja hem explicat als capítols anteriors d'aquest mateix treball. També veiem com al delta de l’Ebre domina clarament el minifundi: en efecte, segons dades del 1989, un 93% de les explotacions (7.243) són de grandària inferior a les 5 Ha. i representen el 30% de la superfície agrícola d’aquesta subzona; un 1% de les explotacions (99) superen les 25 Ha. i representen el 49% de la superfície; les finques mitjanes, de 5 a 25 Ha., només representen el 5% de les explotacions (436) i un 21% de la superfície agrícola.

No és solament el treballador eventual del camp qui s’adreça a la ciutat en demanda del salari de peó que li ofereix la construcció o la indústria, sinó també el propietari de la petita finca rústica, que comprèn com després de molts anys d'incansables esforços, aquella no pot donar a ell ni a la seva família, el benestar i altres avantatges socials que gaudeix l'obrer industrial o el funcionari de qualsevol administració pública amb 35-40 hores de treball a la setmana. Davant d'aquesta situació, s'assenyalen una sèrie de circumstàncies o factors de la petita dimensió de la propietat que convé considerar. A saber:

  Factors positius: explotació del sòl més intensiva; major nombre de propietaris; arrelament al camp d'una major massa camperola que hauria d'emigrar si la propietat estès concentrada i mecanitzada, amb la qual cosa s'eviten, per tant, els inconvenients d'una emigració proletària i la creació del problema "suburbi" a les ciutats recipiendàries d'aquest moviment humà.     

  Factors negatius: propietat atomitzada que dificulta el cultiu; el treball agrícola està pitjor remunerat, en moltes ocasions, que el dels assalariats de la regió d'altres branques de l'activitat econòmica; productivitat molt baixa; s'imposa el doble ofici (la dispersió laboral) amb els inconvenients de la falta de dedicació; en moltes ocasions és impossible trobar ingressos complementaris; insuficiència econòmica de la propietat subdividida determinant de la degradació del llaurador i la inestabilitat de la propietat rural; l'emigració d'una massa destinada al proletariat industrial i de serveis i el predomini dels agricultors poderosos, que absorbeixen les propietats d’insuficient grandària superficial (això últim, segons es miri, pot, fins i tot, constituir un avantatge).