EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

Josep Maria Franquet Bernis (CV)
UNED

CAPÍTOL 15
CONCLUSIONS

1. DE CAIRE ESPECÍFIC REGIONAL

A l’estudi que ara tanquem, s'ha tractat una gran diversitat de qüestions i seria una tasca complexa -per aquest autor- intentar resumir-les en unes poques línies. Un objectiu fonamental que voldríem assolir és el d'informar i formar els estudiosos de les matèries relacionades amb la política econòmica agrària i, molt especialment, als dirigents polítics i administratius, tot ajudant-los a prendre correctes decisions en la matèria, a l’efecte de portar-les a la pràctica i racionalitzar la gestió pública en aquests afers.

A tothom involucrat en la presa de decisions sobre política d'estructures agràries, o en el recull de la informació necessària, els convé, doncs, analitzar la problemàtica en els mateixos o semblants termes que els emprats en el nostre treball. Com ja és sabut, en qualsevol decisió intervenen quatre elements essencials: l'establiment dels objectius, la construcció del model, l'estimació de la magnitud de les variables i la presa racional (pròpiament dita) de la decisió.

La política agrària i el règim d’ajuts a l’activitat agrícola i ramadera per part de les administracions públiques estan lligats al coneixement precís de la situació real del sector i a la seva evolució. Aquesta informació bàsica només es pot aconseguir mitjançant la consulta directa als titulars d’explotacions agràries mitjançant la corresponent Enquesta o bé el Cens Oficial Agrari elaborat amb periodicitat decennal.

D’altra banda, de tot l’anteriorment exposat i com a resultat de la nostra recerca, es desprenen les següents conclusions particulars com a més significatives:

1) L'estudi es desenvolupa a partir de les dades subministrades pels sis Censos Agraris oficials dels anys 1962, 1972, 1982, 1989, 1999 i 2009 (elaborats per l'Institut d'Estadística de Catalunya i l'Instituto Nacional de Estadística) i altres estadístiques agràries. Les dades que es presenten són el resultat de la tabulació de l'arxiu censal, després dels corresponents processos de depuració i validació de la informació recollida. Aquestes dades ofereixen una visió bàsica sobre l’estructura del sector agrari, útil com a instrument de treball per a analitzar la situació actual de l'agricultura, la ramaderia, la pesca i els boscos -i la seva evolució recent- en una àrea geogràfica o territori determinat: les Terres de l'Ebre, constituïdes (segons la divisió territorial oficial) per les quatre comarques meridionals de Catalunya (Baix Ebre, Montsià, Ribera d'Ebre i Terra Alta).
           
2) Mitjançant tot un seguit de càlculs estadístics, hem començat per especificar el nombre d'explotacions de cada estrat superficial en cada territori; es veu que a les quatre comarques conformants de la Regió o Vegueria de l'Ebre (Baix Ebre, Montsià, Ribera d'Ebre i Terra Alta) existeix un assenyalat predomini de les petites explotacions, ja que a l’entorn del 55% (60,4% al 1989, 56,2% al 1999 i 52,1% al 2009) de les dites explotacions eren de grandària inferior a 5 Ha., mentre que al conjunt de Catalunya aquesta xifra baixava al 50,4% al 1989, al 44,6% al 1999 i al 37,9% al 2009. De fet, el format de l’explotació mitjana a la regió es gairebé la meitat (10,43 Ha., 12,09 Ha. i 11,77 Ha. respectivament per als anys 1989, 1999 i 2009) que al conjunt del país (22,05 Ha., 30,09 Ha. i 27,73 Ha.).

          3) Si observem, però, el percentatge que representen les explotacions de cada grandària en cada territori per als tres darrers censos agraris analitzats, veurem que a la comarca de la Terra Alta es produeix una estructura que podríem considerar més "harmònica", mentre que al Baix Ebre i al Montsià les diferències són notòries i el major pes es concentra a les explotacions de grandària inferior a 5 Ha. (amb un 72,5% i un 68,2%, respectivament, a l’any 1989; un 69,0% i un 64,5% al 1999; i un 65,2% i un 56,4% al 2009). Podríem, per tant, definir l'estructura agrícola d'aquestes dues comarques meridionals (amb una explotació mitjana a l’entorn de les 9-10 Ha.) com de marcat minifundisme, amb tots els inconvenients en l'organització de la gestió agrària que això implica: insuficient magnitud superficial de les explotacions en la consecució d'una adequada mecanització, atomització dels factors de producció, renda agrària baixa, dificultat de prendre decisions a nivell global atès el gran nombre de persones implicades, etc. Tanmateix, aquest fenomen del minifundisme s'aguditza -fins i tot, més encara- a altres indrets del litoral mediterrani ibèric occidental.

4) Al delta de l'Ebre que, com és prou conegut, comprèn territoris pertanyents a les dues comarques del Baix Ebre i Montsià, aquest fenomen del minifundisme, àdhuc s'accentua encara més. Així, veiem com al Delta domina el minifundi: en efecte, segons el cens agrari de 1989, un 93% de les explotacions (7.243) eren de grandària inferior a les 5 Ha. i representaven el 30% de la superfície agrícola de la zona. Un 1% (99) superaven les 25 Ha. i representaven el 49% de la superfície. Les finques mitjanes, de 5 a 25 Ha., només representaven el 5% de les explotacions (436) i un 21% de la superfície agrícola; si, a més, tenim present la gran fragmentació de la parcel·lació existent, resulta fàcil comprendre que hi hagi forts problemes per a l'explotació adequada de les terres. En menys de vint anys (tram que separa el cens agrari de 1982 i el del 1999) l’agricultura deltaica va perdre un 32’11% de les explotacions i guanyà, aparentment, un 13’26% de SAU. Altrament, segons el cens agrari de 1999, la situació millorava quelcom, posant-se de manifest la coexistència d’una agricultura de grans dimensions (només un 2% de les explotacions, les superiors a les 50 Ha., es repartien més del 40% de la SAU) amb un important entramat minifundista (les explotacions inferiors a 5 Ha. suposaven més del 70% del total i només el 17’33% de la SAU).Tanmateix, és cert que els darrers anys hi ha una clara tendència a la concentració i, en alguns casos molt concrets (finques com “Illa de Riu”, "Migjorn" i "Erms Salats", totes elles situades a l’hemidelta sud), en grans propietats que, a diferència dels antics latifundis, són administrats amb criteris racionals des del punt de vista tècnico-comercial i representen una font de treball i riquesa que augmenta el potencial agrícola deltaic.

5) Segons dades procedents dels censos agraris de 1982, 1989, 1999 i 2009, a Catalunya hi havia 3.556, 3.170, 2.867 i 2.152 explotacions arrosseres que ocupaven un total de 15.624 Ha., 16.014 Ha., 19.899 Ha. i 22.302 Ha., respectivament, amb la qual cosa, l’explotació arrossaire mitjana ha passat d’una extensió de 4’39 Ha. a 10’36 Ha. en aquests vint-i-set anys (1982-2009). El 99% d’elles s'ubiquen a la zona del Delta. Més del 70% de les explotacions que cultiven l'arròs com a conreu principal presenten una dimensió inferior a les 10 Ha. D'aquestes, quasi el 60% no superen les 4 Ha. El 21% s’estén una superfície entre les 10-25 Ha., el 5,2% entre 60-100 Ha. i només el 0'5% es situa entre les 300-500 Ha. Cal remarcar el fet que existeixi un gran nombre d'explotacions reduïdes i alhora molt parcel·lades la qual cosa provoca que siguin poc competitives pels seus elevats costos de producció. La importància econòmica i social d'aquest conreu al Delta és molt gran i només cal fixar-se en el nombre de famílies que, d'una forma més o menys directa, en viuen. Segons el cens agrari de l'any 1989, el nombre d'explotacions que tenen una orientació tècnico-econòmica (OTE) d'aquest conreu són 1.113 al Baix Ebre i 532 al Montsià.

6) Per a conèixer, amb més precisió, la distribució de la propietat de la terra a la regió de l'Ebre, s'han calculat els índexs de GINI i dibuixat la corresponent corba poligonal de LORENZ per a cadascun dels territoris estudiats (inclús el conjunt provincial i el nacional). D'aquesta manera, s'han determinat, per ordre creixent, els percentatges acumulats del nombre d'explotacions i de la superfície ocupada per aquestes. Això ens posa de manifest, fefaentment, una inadequada distribució de la propietat agrària al conjunt de Catalunya a l’any 2009 (G=0,68), mentre que al conjunt regional la distribució resulta prou més bona (G=0,46), essent la comarca de la Terra Alta la que gaudeix de la millor distribució de la propietat (G=0,36) i el Montsià de la pitjor (G=0,51). En el mateix ordre d'idees, s'han estudiat, endemés, els índexs de Williamson i de Lorenz, així com la funció de Pareto, que vénen a confirmar, tots ells, els anteriors resultats, fent-se les representacions gràfiques corresponents.

7) Al present treball calculem, a més, la uniformitat de la grandària de les explotacions a les diferents comarques, mitjançant la definició original i proposada a l'estudi del concepte de "coeficient d'uniformitat territorial" com a mesura de la uniformitat en la distribució de la variable aleatòria estadística grandària de l'explotació. Sota aquesta perspectiva les dues comarques més desequilibrades serien les del Baix Ebre i el Montsià. Altrament, en aquest cas, les comarques amb menys grau de desequilibri serien la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, que es troben, en aquest sentit, quelcom millor que el conjunt de Catalunya. Malgrat això, la mitjana de la Regió de l'Ebre és prou més desfavorable que el conjunt català (les diferències entre les explotacions són majors).

8) S'han realitzat cinc regressions lineals mínimo-quadràtiques corresponents a cadascuna de les quatre comarques de la Regió, així com al conjunt regional. Vegem que a la publicació de les dades censals de l’any 2009 s’han afegit les corresponents als cinc anteriors censos oficials agraris ja esmentats. Aquesta aportació nostra creiem que permet relacionar les variables comparables més significatives del sector, per tal de poder analitzar la seva evolució temporal o cronològica i fer prediccions raonables per als horitzons 2019, 2029 i 2039. S'observa, en els cinc casos o territoris analitzats, una tendència a la disminució del nombre d'explotacions en els propers anys, ja que els coeficients de regressió i de correlació són negatius en tots els casos. Les comarques del Montsià i del Baix Ebre assoliran descensos semblants i més acusats que les dues comarques septentrionals, on la Ribera d’Ebre perdrà quelcom més explotacions que la Terra Alta. D'altra banda, s'aprecia, a tota la regió, un capteniment més erràtic de l'evolució de la superfície ocupada per les explotacions agràries, amb coeficients de correlació més baixos entre ambdues variables analitzades i on només la comarca del Montsià no perdrà superfície conreada. En qualsevol cas, el conjunt regional sembla tenir una tendència clara a disminuir la superfície conreada, en la línia d’allò que es produeix al conjunt provincial i, també amb claredat, al conjunt nacional català, on la tendència a la disminució del nombre i la superfície ocupada per les explotacions agràries, per als propers anys, sembla força indiscutible.

9) Com a conseqüència, l'evolució previsible d'ambdues variables analitzades (nombre d'explotacions i superfície ocupada per elles) ve a posar de manifest que, d'una manera minsa (llevat, potser, del cas de la comarca del Montsià, amb un creixement molt més acusat a causa, fonamentalment, de la disminució del nombre d’explotacions, qüestió aquesta que caldria revisar a nivell del cens) però generalitzada a tot el territori regional, la dimensió mitjana de les explotacions agràries té tendència a créixer en el futur, encara que potser a un ritme inferior al desitjable per a la formació d'economies d'escala o d’acumulació, i per facilitar els processos de mecanització, tot seguint les orientacions productives i estructurals que es deriven de la política agrària comunitària (PAC). S’ha calculat, també, l'increment percentual acumulatiu anyal d'aquesta variable, per a cada cas, previsible al llarg del període analitzat, a partir de l’any 2009, de 30 anys de durada. Si comparem aquests creixements amb els que es produïren realment al període 1962-2009 albirem increments més acusats, en tots els casos, per al futur.

10) D’altra banda, el ritme de creixement de la grandària mitjana de les explotacions a la província o demarcació de Tarragona es produeix de manera similar al de la regió en estudi (+1’33%), mentre que al conjunt de Catalunya el creixement anual acumulatiu d'aquesta variable ha estat i serà quelcom major (+1’55%). Augmenten les explotacions que tenen una dimensió de més de 50 Ha., mentre que disminueixen les que tenen una superfície inferior sobretot a 10 Ha. Les raons d’aquesta evolució cal trobar-les en el procés de modernització del sector -encara insuficient- per tal d’avançar cap a la consecució d’explotacions més competitives. És el resultat de les polítiques impulsades des de les diferents administracions públiques competents en la matèria, les qual s’han concretat en múltiples plans de reestructuració per aconseguir una millora de la dimensió i de la capacitat competitiva de les nostres explotacions agràries.

11) Pel que respecta al règim de tinença de la terra, vegem que l'abandonament és menys freqüent entre les explotacions agràries portades directament que en les arrendades, sobretot quan es tracta d'incrementar la producció mitjançant l'establiment de millores estructurals, les quals són difícils de realitzar en les explotacions arrendades, bé per dificultats d'arribar a un acord entre propietaris o arrendadors i arrendataris, bé per manca d'interès d'un i de l'altre a portar-les a terme. En qualsevol cas, podem veure que la problemàtica que planteja el règim de tinença de la terra a la regió de l'Ebre no resulta excessivament greu, ja que, segons les dades de l’any 2009, un 68,25% de la superfície agrària útil (SAU) conreada a aquest territori ho és en règim directe de propietat, un 22,62% en règim d'arrendament rústic i un  9,13% en règim de parceria i altres formes de tinença de la terra o relacions jurídiques. Concretament, segons el Cens de 2009, al conjunt de la Regió hi ha 86.022 Ha. en règim de propietat, 28.508 Ha. en règim d’arrendament i 11.507 Ha. en règim de parceria i altres règims (que cada cop tenen menys importància donada la disminució del nombre d’agricultors).

        12) Aquestes dades, comparades amb les dels censos agraris anteriors, semblen confirmar la tendència a la cessió en arrendament de les terres de propietat de titulars que abandonen l’activitat agrària, com també succeeix al conjunt del país. En efecte, l'explotació directa de la terra, amb 217.678 Ha., representava al 1989 un 92,50% de la superfície total conreada a la Regió de l'Ebre (235.329 Ha.), mentre que, expressant el mateix concepte en termes de superfície agrària útil (SAU), comportava un 87,72% (108.452 Ha. sobre 123.629 del total de la Regió, segons xifres procedents del Cens Agrari de l'any 1989). La comarca del Baix Ebre és la que tenia major superfície total (i en SAU) en aquest règim de tinença de la terra, amb 70.332 Ha. (35.444 Ha. SAU), seguida de la Terra Alta amb 58.445 Ha. (27.687 Ha. SAU), la Ribera d’Ebre amb 50.734 Ha. (22.264 Ha. SAU) i el Montsià amb 37.567 Ha. (23.057 Ha. SAU). Altrament, segons el Cens Agrari de l’any 2009, la SAU comarcal en règim de propietat queda establerta així: Baix Ebre (27.704 Ha.), Montsià (24.332 Ha.), Terra Alta (18.107 Ha.) i Ribera d’Ebre (15.879 Ha.).

13) Resumint l’exposat fins ara, vegem que els problemes estructurals que es plantegen al sector agrari de les comarques de l’Ebre, fidel reflex dels que també es presenten a àmbits territorials superiors, són els següents:

a) l'aparició d'excés de població agrària, com a conseqüència de la capitalització, de l'augment de productivitat de la mà d'obra i del reduït creixement de la demanda de productes agrícoles;

b) el segon problema és objecte, bàsicament, del nostre estudi aplicat a les comarques meridionals de Catalunya, i ja ens hi hem referit amb prou detall: les explotacions agrícoles solen ésser de grandària reduïda en relació a la dimensió òptima, amb tot el conjunt de desavantatges que això suposa. Molt específicament, els processos de mecanització resulten afectats, tal com hem posat de manifest als capítols 5 i 6 d’aquest estudi;

c) en tercer lloc, les zones agrícoles més afectades per les modificacions estructurals són les zones marginals, i presenten problemes específics;

d) el sector agrari, empobrit, viu en el cercle viciós de la pobresa i presenta difícil solució;

e) per últim, el creixement econòmic produeix canvis substancials en l'estructura del consum alimentari, com hem vist anteriorment, i fins i tot, hem tingut ocasió de desenvolupar als capítols esmentats. Cal que l'oferta de productes agraris s'adeqüi a aquests canvis en els hàbits de consum, la qual cosa no succeeix -ni de bon tros- de forma automàtica.

14) D’altra banda, els processos -cada vegada més necessaris- de mecanització de l’empresa agrària, forçats per l’escassetat i la caror de la mà d’obra, es troben limitats per la grandària superficial de l’explotació o conjunt d’explotacions on han d’ésser emprades les màquines en qüestió. Nogensmenys, al pagès li interessa conèixer racionalment les despeses que aquesta mecanització comporta ja que, fer-ho d’altra manera, només pot conduir a resultats completament oposats als que es pretenen d’aconseguir amb una bona gestió dels recursos disponibles.

15) Els estudis realitzats evidencien les fortes variacions dels costos fixos unitaris segons el nombre d’hores d’utilització de la màquina. Això és important als efectes de fugir d’una mecanització irracional. L’apropament a valors, cada cop inferiors, de les despeses d’utilització de la maquinària agrícola requereix, per tant, un cert nombre d’hores de funcionament o bé de superfície que determinen una certa grandària de l’explotació tendent a l’òptim, almenys sota el punt de vista exclusiu de la mecanització. Les mateixes consideracions es poden fer en relació amb la utilització en comú de les instal·lacions fixes, la qual cosa aconsella el seu ús en règim cooperatiu.

        16) En aquest sentit, vegem que segons el Cens Agrari de 1989, al conjunt de la Regió de l’Ebre hi havia censades 22.638 explotacions de les quals 2.791 pertanyien a una cooperativa o SAT de comercialització de productes agraris, 199 de subministrament, 250 de serveis, 125 de transformació en reg i 7.936 de tipus plurifuncional. En aquest sentit, les comarques del Baix Ebre i el Montsià són les que més explotacions associades aportaven en el conjunt regional, amb 3.986 i 3.224 explotacions respectivament, a considerable distància de les altres dues comarques (Terra Alta i Ribera d’Ebre).

17) En el terreny de les solucions, s'ha d'assolir, fonamentalment, una superfície adient de l'explotació. Cal aclarir que es considera una dimensió òptima aquella que aconsegueix un nivell de producció que es correspon amb el punt mínim de la corba de despeses mitjanes totals a llarg termini. Els agricultors tenen la pretensió justa que s'elevi el seu nivell de vida i no davalli en relació als "standards" d'altres sectors de l'economia. Però això, justament, sols s'aconsegueix quan les explotacions tenen la dimensió òptima a la qual ens hem referit. Caldria, doncs, per part dels poders públics, emprendre una decidida política estimuladora de l’increment de la dimensió de les explotacions agràries, amb tots els avantatges de tipus fiscal i social que s’escaiguin.

18) Una conseqüència immediata sorgeix de l'anterior, i propugnaria la institució de centres de maquinària en zones de microexplotació que permetin, mitjançant la seva plena utilització, unes despeses mínimes per a l'usuari. La diferència entre el cost d'utilització de maquinària pròpia i la gestionada en règim col·lectiu (emprada en X explotacions agràries durant un nombre d'hores corresponent a les despeses tendents al mínim) suposa un marge suficientment considerable com per aconsellar el recurs -d'ésser possible- a la maquinària llogada, encara acceptant un cert benefici per a l'empresari arrendador, bé sigui aquest individual o cooperatiu.

19) És necessària una progressiva introducció de la informàtica en les explotacions familiars agràries de la zona. El desconeixement dels fonaments tècnics o teòrics de la informàtica no és argument suficient per a no aplicar aquesta nova eina a les explotacions agràries, ja que per a la seva utilització és només indispensable la formació agrària, ja sigui ramadera, cerealista, hortofructícola, etc., a l'ésser summament simple la utilització de l'ordinador i de l'aplicació informàtica corresponent. En conclusió, l'aplicació de la informàtica a les feines de gestió tècnico-econòmica agrària permet incrementar la rendibilitat de l'empresa/explotació; donar una major llibertat d'anticipació de gestió de l'empresa/explotació, segons els vaivens de preus del mercat; estar informats al dia de l'estat de la gestió de l'empresa/explotació i racionalitzar millor els seus plans de treball. Altrament, l’ús de la Informàtica permet i facilita la resolució de problemes ben propis de l’empresa agrària, mitjançant les tècniques pròpies de la Investigació Operativa, de la Estadística i de la Teoria Microeconòmica, alguns dels quals han estat exemplificats als capítols 6, 7, 8, 9 i 13 del nostre llibre.

20) Al capítol 6 es fa una proposta per a un programa de millores estructurals que resulta perfectament aplicable al territori de la nostra Regió de l'Ebre (concentració parcel·lària a certes àrees, ordenació rural comarcal, cooperativisme, industrialització i comercialització agroalimentàries, política forestal i pesquera). En síntesi, s’hauria de tractar de promocionar el desenvolupament econòmico-social de les comarques objecte del nostre estudi (l'Institut de Desenvolupament de les Comarques de l'Ebre, que és un organisme autònom de caràcter administratiu, adscrit al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, podria ésser un instrument adient al respecte), de manera que aquell pugui arribar al nivell suficient per a prosseguir un desenrotllament posterior paral·lel i harmònic amb la resta del país, dins d'un camí ferm i decidit cap a la consecució d’un major equilibri territorial.

21) L’especial capacitat d’adaptació al medi dels fruits secs ha permès la seva utilització com a arbres colonitzadors en terres marginals i de forta pendent, on contribueixen de manera notable a la lluita contra l’erosió hidràulica i eòlica. D’altra banda, el caràcter no perible dels seus fruits permet la seva conservació i posada en el mercat a conveniència de l’agricultor, que pot jugar amb els avatars conjunturals del mercat.

22) Les subvencions que es perceben per conceptes agroambientals, per part dels agricultors arrossers del delta de l’Ebre, podrien veure’s incrementades de tenir-se en compte la seva contribució a la disminució de les emissions dels gasos que contribueixen a l’efecte hivernacle (GEI) i al conseqüent escalfament de l’atmosfera. El nostre país pot tenir una participació destacada als mercats de carboni. A través de la promoció i execució d’activitats que es registren com a projectes MDN, el delta de l’Ebre i el seu sector privat poden contribuir a l’acompliment dels objectius del Protocol de Kyoto generant, al mateix temps, un atractiu i prometedor mercat de crèdits de carboni (CER) de comercialització mundial. A més, la realització d’activitats dins del procediment del MDN resulta un instrument d’impuls per a la inversió internacional i la transferència de fons i tecnologia per part de països desenvolupats com el nostre a països del tercer món. Les cooperatives arrosseres del Delta, els sindicats agraris, el Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente (MAAMA) i el propi Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi natural (DAAM) de la Generalitat de Catalunya, en definitiva, haurien de tenir molt en compte els nombrosos avantatges que es poden aconseguir considerant les reflexions anteriorment exposades i posar-se mans a l’obra per tal d’incrementar les subvencions dels nostres pagesos.

23) Davant dels grans regadius previstos (actualment en procés d’execució) a les Terres de l’Ebre, concretament els de Xerta-Sénia i Aldea-Camarles, creiem que la postura del territori i de la seva gent rau en l’acceptació de les respectives concessions administratives en els termes previstos, però cal també mantenir una estreta vigilància quant a la delimitació geofísica de la seva zona regable (tota ella dintre de la conca hidrogràfica de l’Ebre), els usos (només per a reg) i els cabals d’aigua atorgats, sense que, en cap moment, pugui ser acceptable qualsevulla extensió del usos de l’aigua, de la infraestructura projectada, de la zona o del cabal “punta” per tal d’abastir (mitjançant un transvasament gran o petit) altres territoris no pertanyents a la Conca de l’Ebre.

24) Pel que es refereix al cas concret del subsector de fruites i hortalisses, de considerable importància als països mediterranis com el nostre, i molt particularment a les Terres de l’Ebre, la proposta de reforma de la PAC que fou presentada al seu dia no tan sols no resol els problemes existents sinó que, fins i tot, els agreuja. Endemés, la Comissió no plantejava incrementar la fitxa financera en consonància amb l’enorme importància socioeconòmica d’aquest subsector, com tampoc existeix una aposta ferma per tal de donar solució a les crisis conjunturals i estructurals que tradicionalment l’afecten, encrostant encara més l’ús dels fons operatius. Nogensmenys, la pitjor mesura sigui probablement la que es pretén adoptar en el camp de la transformació, on es proposa un desacoblament total que no sols comportaria l’abandonament de la producció en nombrosos cultius, com en el cas del tomàquet, sinó que arrossegaria previsiblement una crisi de mercat estructural en productes frescos com ara els cítrics o el préssec.

25) El Programa MaB de la UNESCO (The Man and the Biosphere), i la figura de la Reserva de la Biosfera, poden ésser l’instrument precís per avançar, pel camí del compromís voluntari i consensuat entre institucions públiques, sectors socioeconòmics i societat civil, cap a la generació de sinergies entre la preservació activa dels valors patrimonials i el desenvolupament social, econòmic i equilibrat del territori. Sens dubte, una figura internacional com aquesta pot ésser l’oportunitat per situar, des del reconeixement de la singularitat i excel·lència dels productes agraris i serveis ebrencs, les Terres de l‘Ebre en el mapa mundial, acreditant-les amb un inestimable valor afegit front el context d’una economia agrària cada vegada més global.