En eumed.net:
EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

Josep Maria Franquet Bernis (CV)
UNED

7. ELS PRIMERS INTENTS DE REFORMA DE L'ESTRUCTURA DE LA PROPIETAT AGRÀRIA

Com hem vist, al llarg dels segles XV, XVI i XVII, a grans trets, la superfície de les terres va anar concentrant-se, progressivament, en poder de les anomenades "mans mortes", concretament dels municipis i de l'Església. Aquest fet importantíssim va tenir com a conseqüències principals: els descensos generalitzats dels rendiments agrícoles, la despoblació del camp amb el consegüent creixement de la conflictivitat social urbana, la disminució notòria dels ingressos dels fisc, l'absentisme, etc., materialitzant-se aquesta situació en la decadència i, a vegades, en la vergonyant misèria material de regions senceres. El transvasament dels recursos humans des del camp a la ciutat, incrementava la mà d'obra en el comerç i en la indústria que, tanmateix, restaven sota l'explotació o el control de les oligarquies urbanes. L'increment d'aquests professionals i de mà d'obra o, en altres termes, de la força de treball, impulsava la potenciació gremial que arribava a assolir les cotes més altes de la seva història.

Davant d'aquesta estructura neofeudal o precapitalista que es consolidava en el segle XVII a les regions més avançades de la península, punyents com eren els problemes i abusos enquistats per les regions d'economia agrària, arriba llavors la reacció dels pensadors hispans del segle XVIII. La Il·lustració espanyola, doncs, inicia una sèrie de temptatives reformadores del sector agrari que, objectivament considerades, eren de menester però mai no donaren els fruits que haguessin estat desitjables per al conjunt de la comunitat.

El primer intent seriós de reforma agrària va tenir lloc durant el regnat de Carles III, en publicar-se unes pragmàtiques -entre els anys 1765 i 1770- en virtut de les quals es va iniciar el repartiment de les terres pertanyents a les anomenades "mans mortes".

La Reial Cèdula en qüestió va establir que els conradissos, erms i terres "concejiles" fossin repartides entre els veïns més necessitats, establint també quins serien aquests beneficiaris (bracers, llauradors de dues i tres cobles) així com les condicions d'explotació de la terra.

La política del rei Carles III també intentà regular els arrendaments rústecs, i així ho porta a terme, de fet, a la pragmàtica de l'any 1765 que, per cert, va fracassar pel seu caràcter marcadament individualista. L'arrendador podia concertar qualsevol tipus de contracte amb els arrendataris de les seves finques.

Entre els entusiastes de la desamortització destaquen els següents personatges: Pablo de Olavide y Jáuregui (1725-1802) que es va distingir pel seu "Informe sobre la Llei Agrària", Floridablanca (José Moñino y Redondo, comte de) per la seva "Resposta fiscal a l'expedient de la província d'Extremadura", Campomanes (Pedro Rodríguez, comte de) pel seu "Memorial ajustat" de 1771 i Gaspar Melchor de Jovellanos pel seu conegut "Informe sobre la Llei Agrària de 1785".

Jovellanos (1744-1811), cèlebre jurisconsult, economista, filòsof, historiador, antiquari, literat i home d'estat, lliberal per excel·lència i individualista, va partir del principi que la propietat privada és un dret natural i que les lleis havien de protegir-la, no interferint-s'hi i, menys encara, ésser instrument per a sostreure al bé comú grans territoris per disposicions legals que afavorissin acumulacions de tipus divers. És clar que Jovellanos es referia a patrimonis i amortitzacions eclesiàstiques i proposà la venda i circulació d'aquestes terres vinculades a les "mans mortes" per a donar pas a la perfecció en el règim de propietat privada, constantment millorada pel treball.

Tota aquesta literatura va influir moltíssim en la mentalitat del poble i dels legisladors, de tal manera que durant el regnat de Carles IV es va protegint cada cop més els arrendataris i els petits propietaris. Aquestes reformes no es caracteritzaren, precisament, per la seva rapidesa i eficàcia, ja que no anaven a resoldre, en cap moment, el vell problema de la concentració de la propietat de la terra, sinó que no passaren d'ésser mers augments circumstancials de seguretat per als petits cultivadors.
Per últim, ja al segle XIX (1805), s'obtingué, nogensmenys, el permís de Roma per a desamortitzar 6.400.000 rals de béns i drets eclesiàstics.

El procés no es deslliga en cap moment, és clar, amb el paral·lel de la política exterior espanyola i dels efectes dels enfrontaments bèl·lics. La política de Carles III1 obria els estats de la Corona d'Aragó al comerç americà i el port tortosí dels Alfacs era un dels pocs que s'autoritzaven, com a conseqüència de la importància de la ciutat i regió en els aspectes productius, importadors i exportadors. El tema no ha estat encara portat a una anàlisi rigorosa quant a la seva transcendència però, poc estudiat encara, tanmateix, esdevé la naixença d'un comerç nou i altament productiu al qual s'aboquen moltes empreses catalanes: el dels esclaus negres a Amèrica, origen d'importants i noves fortunes i justificada escalada de nous oligarques urbans.

Un fet concret actua en contra de Catalunya: la Guerra Gran. La tradicional aliança entre catalans i anglesos havia obert els ports americans a les empreses catalanes, realitzant-se llavors la veritable colonització d'Amèrica en detriment, és clar, del comerç espanyol al qual combatien tradicionalment els britànics. La tanmateix aliança tradicional entre espanyols i francesos enfrontava aquests amb Anglaterra i Catalunya, província imperial espanyola, se'n trobava directament afectada i veia com els mercats americans s'escapaven del seu abast. L'alta producció vitivinícola de Catalunya, quasibé exportada íntegrament a Anglaterra, sofria una global ensorrada amb l'absoluta pèrdua dels seus mercats 2. 

La conclusió resta en una Catalunya assolada, empobrida a partir d'un moment en què havia triomfat econòmicament des de la Nova Planta del 1716, i els nivells de pobresa i de fam abasten índexs escruixidors3 . Conclosa la guerra es recuperava amb la seva característica vitalitat però, víctima de la mateixa política espanyola, inevitable per al país vençut, esdevindrà un valuós objectiu napoleònic. A l'escenari català esdevenen els capítols més sagnants d'una guerra generalitzada per tot Europa; Catalunya es mou sota el seu propi govern i àdhuc resta separada de l'imperi espanyol per incorporar-la al francès 4. L'enfonsament econòmic és general i l'agricultura resulta especialment afectada. La retirada dels francesos es produeix el 1814. Però mentrestant molts homes lluitaven per Espanya en una guerra acarnissada, els polítics espanyols, reunits a les Corts de Cadis 5 ara fa exactament dos-cents anys (1812), interpretaren els interessos col·lectius a favor d'un estat unitari, mitjançant una nova Constitució. Tortosa i el seu territori històric, des de llavors, sofriria novament els efectes de la repressió política per restar immersa, a les acaballes de la segona dècada del segle XIX, en les turbulències pròpies de la política general espanyola.

1 Carles III d'Espanya, Carles VII de les Dues Sicílies i Carles I de Parma (Madrid, Regne d'Espanya, 1716 - ibídem, 1788), fou duc de Parma (1731-1735), rei de les Dues Sicílies (1735-1759) i rei d'Espanya (1759-1788). Fou considerat un rei il·lustrat per les reformes que impulsà basant-se en els principis de la Il·lustració.

2 Per si fos poc, Catalunya veu envaït el seu territori nacional per exèrcits estrangers.

3 Els Decrets de Nova Planta són el conjunt de lleis sancionades i promulgades per Felip V a l'inici del seu regnat que implantaren l'absolutisme a la Monarquia d'Espanya. Amb aquestes lleis, el monarca borbònic s'arrogà la sobirania dels regnes invocant un dret diví. El sistema de govern de la monarquia espanyola basat en consells deliberatius i col·legiats -règim polisinodial- quedà extingit i s'imposà un règim de secretaries d'Estat executiu i jeràrquic que es fonamentava, en darrer terme, en la reial voluntat del monarca com a font de tota sobirania. Així mateix, invocant al «dret de conquesta», acusant-los de «rebel·lió», i manifestant la voluntat de reduir tots els seus dominis a la lleis de Castella, foren abolits els Furs i les Constitucions dels estats de la Corona d'Aragó, quedant derogades també les institucions pròpies que vetllaven pel seu acompliment. D'aquesta manera, la Monarquia d'Espanya que s'havia forjat com una monarquia composta quedà reduïda a un corpus jurisdiccional únic, uniforme i centralitzat en la reial voluntat del monarca, quedant-ne al marge però els territoris de Navarra, Vascongades i Aran que, per la seva fidelitat a la Casa de Borbó durant la guerra, preservaren els seus furs o estatus jurídic -drets històrics-. Aquestes lleis prenen el nom d'uns Reials Decrets específics que establien una «Nova Planta» -nova estructura- per a les institucions existents a fi de reduir-les a l'absolutisme. La Monarquia Absoluta Borbònica resultant fou organitzada territorialment en 21 províncies dividides, al seu torn, en corregiments. Als estats de la Corona d'Aragó la Nova Planta de les Reials Audiències les posà sota la presidència del Capità General de l'Exèrcit esdevenint les institucions d'administració territorial a través de les quals s'executava la «reial voluntat» del monarca. Parell a la seva funció executiva continuaren desenvolupant la seva tasca judicial en base al dret civil propi, excepció feta de València on s'instaurà el dret civil castellà. La primera reivindicació del territoris de l'extinta Corona d'Aragó, tot denunciant el règim absolutista resultant de la Nova Planta, fou el memorial de greuges anomenat Representació (1760).

4 Veure el llibre de R. MIRAVALL titulat: Entorn a Tortosa napoleònica. Tortosa, 1985.

5 Les Corts de Cadis estaven formades per intel·lectuals i militars liberals (heroïcitats, romàntics i influenciats per J.J. Rousseau). La majoria d'aquests liberals, propers a les idees revolucionàries de la Revolució Francesa, estaven, però, en contra de Napoleó Bonaparte (1769-1821) per considerar-lo rei «il·legítim» i van donar suport a l’absolutista Ferran VII (1784-1833). Des de l’any 1811, quan hi havia un buit de poder, les Corts «governaven» el país. Cadis era la segona població espanyola més important després de Barcelona. Les Corts de Cadis van promulgar la Constitució de Cadis (1812) i el decret que abolia les senyories jurisdiccionals. Aquesta constitució va ésser la primera constitució liberal espanyola i fou de gran transcendència europea ja que, en aquella època a Europa, el liberalisme espanyol era el que més influència tenia. Anys després, el liberalisme doctrinari va substituir l’espanyol.