EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

Josep Maria Franquet Bernis (CV)
UNED

10.3. Franquisme i democràcia

Després de la guerra d’Espanya (1936-39) es presenten nombroses iniciatives i variants, gairebé totes elles referides a aprofitaments per a regadius, fins que al 1955 es concedeix a la companyia E.N.H.E.R. l'aprofitament hidroelèctric del tram Escatrón-Flix. El 19 d'octubre de 1957 es constituí l'anomenada "Comissió Coordinadora de l'Estudi del Pla d'Aprofitament del Baix Ebre", integrada pels representants de les Confederacions Hidrogràfiques del Pirineu Oriental (actuals Conques Internes de Catalunya), Ebre i Xúquer, amb la finalitat de realitzar els estudis adients per a portar a terme el Pla d'aprofitament integral de les aigües del tram inferior del riu Ebre, amb l'objectiu de promoure el regatge de més de 60.000 Ha. en el marge dret i 28.500 Ha. en el marge esquerre, aproximadament.

Fets els informes previs, el 5 de setembre de l'any 1958 apareix la disposició del Ministeri d'Obres Públiques que aprovà el Pla de Desenvolupament dels Projectes, iniciant-se tot seguit la redacció de l'Avantprojecte General del sistema d'aprofitaments de les aigües del tram inferior del riu. El 30 de juliol de 1959 resta enllestit l'Avantprojecte del marge dret de l'Ebre, essent aprovat el 24 de gener de 1961. Entre ambdues dates, o sigui, al juliol de 1960, el Consell Econòmic Sindical del Baix Ebre presentà a la Direcció General d'Obres Hidràuliques unes conclusions provisionals adoptades per aquest organisme en referència a l'esmentat Pla. Les dites conclusions recollien les experiències obtingudes en el decurs dels mesos d'abril, maig i juny de 1960, fruit de l'examen agrològic de les zones subjectes al nou regadiu i de les reunions convocades per aquell Consell als respectius municipis afectats per intentar la constitució de les corresponents Comunitats de Regants.

En estudis de dates 14 de novembre i 4 de desembre de 1961, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer recull i analitza les cinc primeres prescripcions assenyalades pel Ministeri d'Obres Públiques per a la redacció dels projectes tècnics respectius. Tot això motivà a la Direcció General d'Obres Hidràuliques a emprendre l'elaboració d'uns estudis previs de viabilitat i que -coneguts parcialment al maig de 1962- serviren de base per a la redacció d'un complet Pla de Viabilitat, al 1963, pel prestigiós Centre d'Estudis Hidrogràfics. Més de dos anys després s'inicia una nova activitat consistent en la redacció d'una Memòria i Projecte que porten data de 28 d'octubre de 1965 i que subscriu l'Enginyer en Cap de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, referits a les obres de "presa i camí d'accés a l'estació de bombeig de Xerta", del Pla d'Aprofitament del Baix Ebre i d'acord amb el previst a l'apartat 3er. de la disposició ministerial que, en data 24 de gener de 1961, aprovà l'avantprojecte de l'esmentat Pla d'utilització i elevació d'aigües. Poc temps desprès, veuen la llum els principals projectes relacionats amb preses d'aigua a Xerta i concretament, al 1970, l'Avantprojecte del Canal Xerta-Càlig, el qual concurs de projecte tècnic i execució material és anunciat el 16 d'abril de 1970 per la Direcció General d'Obres Hidràuliques. A això segueixen diversos estudis, dictàmens i informes fins que, el 15 de setembre de 1972, s'aprova per decret la construcció del Tram del Canal Xerta-Càlig, que s'adjudica dos mesos després sense gaudir -com és prou palès- de la pertinent concessió administrativa d'aigües (veure el capítol 12 del nostre llibre). Sobre les vicissituds d’aquest projecte i la seva execució material posterior, actualment en marxa, així com les dels grans regs comunitaris de la Terra Alta i d’Aldea-Camarles (Baix Ebre) es poden veure altres capítols d’aquest mateix llibre.  

Quasi simultàniament a les darreres actuacions hidràuliques abans esmentades, comença la construcció d'algunes centrals nuclears a la vall de l'Ebre, entre elles els dos grups del complex termonuclear d'Ascó, que uneixen a la seva pròpia (i pel que es veu quelcom incontrolada) problemàtica, la de la utilització de les aigües del riu per a la refrigeració dels condensadors dels reactors i l'abocament de residus altament perillosos i contaminants en casos de fuita accidental.
El 6 d'octubre de 1976 va néixer la comissió representativa de la Ribera d'Ebre i el 26 d'abril de 1977 la comissió representativa del Baix Ebre-Montsià. A l'agost i al desembre de 1976 es va demanar a la Diputació de Tarragona que assumís el compromís del finançament i la realització pràctica d'un estudi sòcio-econòmic d'alternatives de l'Ebre. El 20 de maig de 1977 es constitueix a l'esmentat òrgan provincial la comissió intercomarcal de control de l'estudi, amb representants de les comarques de la Ribera d'Ebre, Baix Ebre, Montsià i de la mateixa Diputació. L'1 de febrer de 1978 es crea la comissió tècnica que ha de realitzar l'estudi, que va cloure la seva primera fase el gener de 1979.

Així doncs, les quatre comarques de l’Ebre s’han caracteritzat sempre per llur especificitat sòcio-econòmica, fruit, entre d’altres motius, de l’especial estructura productiva de la zona i de la seva situació geogràfica. La Generalitat de Catalunya, conscient d’aquesta realitat, ha considerat prioritari de continuar la tasca iniciada els darrers anys i donar un impuls per aconseguir l’optimització de tots els recursos d’aquestes comarques amb vista a assolir un creixement territorialment equilibrat i harmònic en aspectes de tanta transcendència com el desenvolupament industrial i dels serveis, el turisme, la xarxa viària, la protecció i la conservació del medi, la navegabilitat del riu Ebre i l’aprofitament integral del seu delta, la producció agroalimentària, la formació i l’ocupació, i la superació de les situacions menys dinàmiques en què es troben determinats indrets de l’àrea d’estudi. Per això es creà l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre1 , que és un organisme autònom de caràcter administratiu depenent del Departament de Territori i Sostenibilitat que, com a instrument integrador i potenciador dels esforços que faci cada administració en l’àmbit respectiu, detecti millor les mancances i s’encarregui de l’estudi, el foment i, si s’escau, l’execució de les activitats abans esmentades i de qualsevol altra que també vagi encaminada a la consecució dels mateixos fins. A la si d’aquest organisme es constituí, endemés, el Consell Econòmic i Social de les Terres de l’Ebre (CESTE). També el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural  (DAAM) descentralitzà els seus serveis territorials a la zona amb les quatre oficines comarcals i la central a Tortosa.

L’activitat econòmica es basa encara avui, d’una manera notòria, en l’agricultura, la pesca i la ramaderia. Tot i que el riu Ebre travessa el territori de nord a sud, les terres de regadiu ocupen una superfície mínima, repartida majoritàriament a la vora del riu i el gran delta. A l’interior s’aprofiten els pous existents pels conreu de fruita dolça principalment. A les terres de secà es donen conreus complementaris com ara la vinya, els olivers, els garrofers, els ametllers i els avellaners.

Recentment, els productes de les terres de l’Ebre, i fins i tot del Priorat i del Matarranya, estan rebent un impuls especial. Així, per exemple, els vins DO Priorat, Montsant i Terra Alta comencen a ser reconeguts a nivell internacional, i els olis extra verges DO Siurana, Baix Ebre-Montsià, Terra Alta i Baix Aragó també són molt apreciats, essent considerats alguns dels millors olis del món. Conegut és també l’arròs DO Protegida Delta de l’Ebre (el 98% del total que es consumeix a Catalunya).

Però hi ha d’altres productes d’excel·lent qualitat, molt apreciats als mercats interns i comunitaris, encara per reconèixer, com són les cireres de Miravet (314 varietats d’exportació directa), el préssec roig de Benissanet (etiquetat a França com producte amb DO pròpia), els cítrics d’Alcanar (el major productor de tot l’Estat espanyol), el marisc del Delta (ostres, ostrons, cloïsses, musclos i llagostins), etc. Si bé el conreu de la major part d’aquests productes es remunta a l’època àrab, fou als anys 70 del segle XX quan el camp experimentà una transformació sense precedents. L’aparició de la maquinària agrícola, els nous sistemes de conreus i tractaments fitosanitaris, el reg localitzat d’alta freqüència, així com les exigències d’un mercat cada vegada més exigent fa que els sistemes tradicionals siguin reemplaçats i abandonats ràpidament. Altrament, l’anomenat “progrés” no ha ajudat precisament el poblament del territori, que compta amb un alt índex de població envellida i posa en perill el futur de molts pobles.

Cal, a la fi, abordar un redimensionament de les explotacions agràries ebrenques. Si als segles XIX i XX la concepció política dominant passava per afirmar que els empresaris agraris (pagesos) havien de posseir la terra (“la terra per al qui la treballa”), al segle XXI aquesta afirmació ja és més relativa. Si s’accepta plenament que les empreses, per al seu funcionament, no precisen disposar del capital de maquinària en règim de propietat sinó que el poden tenir en règim de leasing o renting, tampoc hi ha cap motiu raonable que no permeti afirmar que, pel cas de les empreses agràries, el capital terra es pugui disposar també en algun règim de lloguer (arrendament) o parceria, o bé l’explotació en comú.

I així arribem a la situació actual del sector agrari a la regió catalana o vegueria de l'Ebre, que s'ha analitzat específicament als epígrafs anteriors, a partir de les dades fornides pel Cens Agrari del 2009 en relació als anteriors Censos de 1962, 1972, 1982, 1989, 1999 i altres nombrosos estudis i publicacions. Hem cregut convenient, però, fer aquest esbós històric de la seva evolució en un marc geogràfic prou ampli, potser perquè, tal com ja digué el gran poeta Martí i Pol2 :
"Massa sovint girem els ulls enrera...
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada..."

1 L’esmentat organisme (IDECE) fou creat per la Llei núm. 12 de 4 de novembre de 1993 (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 12 íd., núm. 1820). Pel Decret 1/1994, d’11 de gener, es va adscriure aquest Institut a l’antic Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

2 Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003). És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. També escriu prosa i fa traduccions. Als catorze anys comença a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que ha de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple. La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. En són un exemple els poemaris Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), i Quadern de vacances (1976). El reconeixement públic li arriba amb la publicació dels reculls L'arrel i l'escorça (1975), El llarg viatge (1976) i Amb vidres a la sang (1977) i, sobretot, també, amb Estimada Marta (1978). Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Maria Cinta o Maria del Mar Bonet han musicat els seus poemes. La seva poesia ha estat traduïda a més de 15 llengües. La seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d'altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona tant de traducció com de poesia, la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999). Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.