En eumed.net:
EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

Josep Maria Franquet Bernis (CV)
UNED

4. CONCENTRACIÓ I AMORTITZACIÓ DE LA PROPIETAT AGRÀRIA

A més dels repartiments de terres portats a terme durant la reconquesta, un altre fenomen que va contribuir decisivament a la concentració de la propietat fou l'anomenada "vinculació", que és una figura del dret en virtut de la qual uns béns o conjunt d'ells queden assignats a un destí peculiar o bé subjectes a un ordre successori especial que els separa de la circulació econòmica general i els immobilitza en mans de determinades persones naturals o jurídiques (institucions), que reben el sobrenom de mans mortes.

La vinculació dels béns esmentats a les mans mortes es va accentuar mitjançant dues institucions jurídiques de singular rellevància: l'Amortització i els Patrimonis, que estudiarem tot seguit.

El patrimoni o "primogenitura" és una institució civil mitjançant la qual els patrimonis familiars es vinculen per un ordre successori especial (de primogènit a primogènit) en mans sempre d'una mateixa família. L'arrelament d'aquesta institució es va verificar a la Corona d'Aragó i en altres regions abans que a Castella, on els nobles burgesos aconseguiren definitivament la seva aprovació per les Lleis de Toro de 1505, les quals transformaren el patrimoni, passant d'ésser un privilegi de la noblesa a constituir una veritable institució de dret comú.

Certament, es pot afirmar que la figura jurídica del "patrimoni" és origen de les grans riqueses d'algunes famílies pertanyents a la noblesa.

L'amortització eclesiàstica, altrament, consistia en el lliurament de béns immobles a l'Església catòlica que, per manament del propi dret canònic, quedaven immobilitzats en mans d'aquesta institució religiosa.

El lliurament dels béns es feia per a realitzar obres pietoses o bé amb fins purament fiscals, puix que una vegada a mans de l'Església quedaven "immunitzats" fiscalment i aquesta els cedia als seus primitius propietaris en règim d'emfiteusi ("cens emfitèutic") 1 o bé per un cànon de menor quantia que la tributació considerava com a normal a l'època.

1 Es tracta d’una prestació dinerària anual de caràcter perpetu o temporal, i redimible a voluntat del censatari, que es vincula a la propietat d'una finca, la qual respon directament i immediatament del seu pagament. El cens es pot constituir de tres maneres: per contracte, per usucapió o per testament, codicil o heretament. El cens és essencialment divisible i la divisió d'una finca gravada amb un cens comporta la divisió del gravamen, de manera que hi hagi tants censos com finques gravades. Dit cens pot atorgar també al censalista el dret de lluïsme i el dret de fadiga, o un sol d'aquests drets, si s'ha estipulat en el títol de constitució. A l'Edat Mitjana, quan un pagès volia comprar un terreny podia utilitzar la figura del cens emfitèutic. D'aquesta manera, el pagès li abonava una quantitat de per vida al senyor feudal i, a canvi, el terreny passava a la seva propietat. Si el pagès no pagava, la terra tornava a ser del senyor feudal. Segles després, la Generalitat continua utilitzant aquest sistema adaptat a l'actualitat, el que ha evitat que el deute públic es dispari més enllà dels límits establerts per la UE. La Compilació del dret civil de Catalunya va recollir aquestes institucions en els termes següents: el cens emfitèutic es definí, sota l’estructura del domini dividit, pels trets de dret real, de durada indefinida redimible a l’empara de la legislació especial; el vitalici, que era qualificat de cens, si bé es regulava en el llibre de les obligacions i els contractes, amb caràcter temporal i irredimible, llevat que hi hagués mutu acord; el censal, configurat com a dret de crèdit, de durada indefinida i redimible, i el violari, també conceptuat com a dret personal, temporal i redimible. Posteriorment, la Llei 6/1990, del 16 de març, dels censos, va modernitzar la regulació de les pensions periòdiques que tenen caràcter real i va regular el vitalici com a cens, en reconèixer la seva condició de dret real vinculat al cens emfitèutic, del qual es diferenciava substancialment pel caràcter, indefinit, en un cas, o temporal, en l’altre, de la pensió.