EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

3. LES VERITABLES CAUSES DEL PROBLEMA

En la Comunicació comunitària relacionada s’examinaven les raons que es troben al rerafons de la reticent alça dels preus dels productes alimentaris, tant a la UE com a escala internacional. L’augment s’ha produït després de trenta anys de tendència a la baixa dels preus agrícoles. Les últimes dades mostren una disminució dels preus màxims de la major part de les mercaderies experimentats a principis de 2008. Entre els desencadenants estructurals de la pujada de preus dels productes alimentaris cal citar un augment constant de la demanda, tant dels aliments bàsics com dels aliments de major valor afegit, particularment en nombroses economies emergents, capitanejades per la Xina i l’Índia, així com un creixement general de la població mundial, especialment acusada en aquells dos grans països asiàtics.
La pujada dels costos energètics està tenint un fort efecte en el preu dels productes alimentaris, particularment en augmentar el cost dels insums o inputs de les explotacions agràries, com ara els pesticides i els fertilitzants nitrogenats, fosfatats i potàssics, el cost dels quals s’ha incrementat un 350% des de l’any 1999, així com els costos de transport cada vegada majors. El creixement del rendiment de les collites ha experimentat una desacceleració i han sorgit nous mercats de productes agrícoles. Entre els factors conjunturals cal citar collites més aviat escasses en diverses regions del món, un nivell d’existències històricament baix, la depreciació del dòlar americà i les restriccions a l’exportació per a diversos proveïdors tradicionals del mercat mundial. L’especulació ha amplificat la volatilitat dels preus subjacents.

Els països en vies de desenvolupament, que són importadors nets de productes alimentaris, han rebut el cop més dur, mentre que els exportadors nets s’han beneficiat en línies generals. Si bé és cert que la pujada de preus no ha significat encara una escassetat generalitzada de productes alimentaris, no ho és menys que aquesta pujada ha provocat, en els més pobres del món, encara major pobresa, desnutrició i vulnerabilitat enfront a noves pertorbacions exteriors. Des que a principis dels anys 90 del passat segle les polítiques neoliberals o ultraliberals de Margaret Thatcher (UK) i Ronald Reagan (USA) impulsaren l’anomenada “globalització econòmica” o “internacionalització de l’economia”, les diferències de renda i riquesa entre els països rics i els pobres han augmentat considerablement1 .

El model alimentari europeu, basat en la producció d’aliments d’alta qualitat i amb un nivell de seguretat incomparable amb la resta del món, està en perill si no s’adopten mesures a nivell comunitari que evitin el desmantellament d’aquest sistema. Des dels anys vuitanta del segle passat, la Política Agrària Comunitària (PAC) ha estat obsessionada pels excedents i, sobretot, per les despeses derivades d’aplicar instruments de regularització del mercat. Les conseqüències d’aquesta visió esbiaixada s’han anat concretant en la implantació de mecanismes d’estabilització, el desacoblament dels ajuts, la progressiva substitució de la política de preus per una política de rendes i el conseqüent desincentiu de la producció que ara patim. En definitiva, la Unión Europea ha reorientat tota la seva política cap a una contenció de la producció i la liberalització dels mercats, de forma que ha deixat els productors i els consumidors en mans de les tensions que es generen en aquests mateixos mercats i ha abandonat a la seva sort un dels principis fonamentals que van inspirar la PAC: la garantia d’abastament d’aliments. Fa temps, a més, ja va abandonar un altre principi rector de la Unió: el de la preferència comunitària en base als imposats i suposats avantatges i beneficis de la globalització comercial.

En aquest context cal posar de manifest la incoherència d’una política europea que imposa una reglamentació tremendament exigent i enormement canviant als productors comunitaris amb l’objectiu d’assolir la màxima qualitat i seguretat alimentàries però que, al mateix temps, autoritza l’entrada massiva de productes procedents de tercers països que no estan obligats a complir amb aquests durs requisits. Les conseqüències d’aquesta contradicció es pateixen, actualment i amb especial virulència, en el cas de la ramaderia i els pinsos compostos, que veuen augmentar el preu de les matèries primeres i han de suportar un reducció dràstica dels seus marges de benefici o bé pèrdues, però també la resta de sectors productius amb presència a Catalunya han sofert, en els darrers anys, les conseqüències nefastes d’una política desencertada o d’una reglamentació poc adequada a les seves necessitats.

Però pensem que reflexionar sobre les causes que han originat aquest dèficit local i global és imprescindible per aconseguir equilibrar la situació que neix de l’obsessiva moda de la globalització mal entesa, ja que es margina la producció local amb l’agreujant, durant els últims anys, de deslegitimar l’agricultura pel cost pressupostari de la PAC sense tenir en compte que els agricultors eren els menys afavorits per les subvencions. I tot plegat adobat amb la voluntat europea de “què produeixin altres”2 , degudament maquillada per la voluntat socialment reconeguda d’ajudar els països pobres a vendre les seves produccions (és clar, a preus baixos). Aquesta interessada irresponsabilitat constitueix, en part, l’origen del dèficit de producció i de l’increment dels preus dels productes agraris.

Les causes principals del dèficit alimentari, objectivament, són tres:

• Augment de la població i millora de les expectatives de vida.
• Canvis en els hàbits de consum de més del 40% de la població (mengen més i millor).
• Les dues últimes dècades la producció de cereals creix a un ritme molt més lent que l’increment de la demanda, tornant a l’actualitat les velles teories malthusianes3 (“la producció d’aliments creix en progressió aritmètica mentre que la població ho fa en progressió geomètrica”).

Aquests són, al meu modest entendre, els tres elements fonamentals que causen el dèficit de cereals i el conseqüent augment de preus; quelcom tan senzill com que la demanda supera l’oferta. Endemés, entre les causes que han portat a aquesta situació i les que poden influir en el subministrament i el preu dels aliments al futur, destacaríem les següents:

• La sequera que s’ha patit en algunes de les principals regions productores de cereals del món i, de cara als pròxims anys, el canvi climàtic, que pot directament afectar la producció agrícola.
• Els elevats preus del petroli, que incrementen els costos de producció.
• Els canvis en la dieta als països emergents, que augmenten el consum de carn, així com el seu sostingut creixement econòmic.
• L’augment de la demanda de biocombustibles.
• L’entrada dels fons d’inversió en el mercat de matèries primes agrícoles.