EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

2. LA PREOCUPANT SITUACIÓ ACTUAL

“L’oblit” per part d’Europa del caràcter geoestratègic de l’agricultura per garantir als seus ciutadans la seguretat en la disponibilitat d’aliments a preus raonables (principis bàsics del Tractat de Roma1 ) ha influït negativament en la seva Política Agrària Comú2 , convertint-la en més social, ecològica i mediambiental però també menys econòmica i a la vegada menys eficaç i eficient. L’actual dependència dels productes bàsics que experimenta la UE prové de la ineficàcia combinada preexistent de la PAC i dels euròcrates comunitaris que l’han concebut i aplicat.

Aquesta situació s’emmarca dins la integració d’Espanya a la Unió Europea 3 i fou precisament aquesta integració, amb la consegüent percepció de les ajudes europees als agricultors, la que va trencar un cert equilibri preexistent. El descens del preu dels cereals es justificava aleshores amb la percepció d’aquestes ajudes, de forma que la renda de les empreses agràries no patia amb aquesta minva a curt termini.

La substitució de les regles del mercat per la subvenció va marcar el principi de la fi d’un sector agrari econòmicament viable i competitiu. Aquest efecte pervers va maquillar la realitat de la situació amb resultats prou coneguts: descens imparable del número de les empreses agràries, abandonament dels més joves del sector per la inseguretat del sistema de control i dependència vergonyant del subsidi. Paral·lelament es fomentava l’arrencada d’arbres fruiters i vinya4 , la retirada de terres de conreu, la pràctica del guaret5 , el sacrifici del bestiar i la burocratització absoluta de l’agricultura i la ramaderia. Una mostra d’això la tenim en les nombroses revistes i publicacions del sector, en les quals gairebé no es parla dels mitjans de producció, o dels avenços tècnics, sinó de carregoses i reiteratives qüestions polítiques o administratives, a gust dels eurofuncionaris; per cert, aquí els enginyers agroforestals i els veterinaris han perdut bona part del seu protagonisme. I quan s’han produït importants stocks d’alguns productes (els “pantans” de llet, les “muntanyes” de mantega, els “rius” de vi o d’oli...) s’han afanyat els responsables comunitaris a inventar formidables mecanismes de destrucció en compte de fer-los arribar a aquells països del món on encara la gent -i especialment els infants- moren de fam.

Altrament, en molts casos no és cert que existeixi “superproducció” comunitària d’algunes fruites i hortalisses, quan es constata que cada cop es produeixen més importacions de països tercers (autèntics defraudadors fiscals i laborals a nivell internacional, tal com ho entenem des d’Europa, si més no) que són absorbides pel mercat, obviant el principi de preferència comunitària i sense aconseguir l’objectiu o desideratum de proporcionar majors nivells de renda i riquesa als països exportadors del tercer món que haurien de ser, en teoria, els beneficiaris de les polítiques de desarmament aranzelari. Ben al contrari, des de la instauració moderna de la “globalització” o la “internacionalització de l'economia”, a partir de la dècada dels 90 del passat segle, el nombre de “pasteres” i “caiucs” que assetgen les costes dels països mediterranis europeus s’ha multiplicat extraordinàriament, mentre creixen els beneficis de les grans multinacionals agroalimentàries implantades en els països subdesenvolupats per tal de produir a costos baixos i exportar al primer món arruïnant els seus pagesos.

En efecte, segons Mònica Vargas Collazos, ODG 6 (11/06/2008), les polítiques de lliure comerç imposades per actors com l'OMC en el sector agrícola, en desmantellar els aranzels 7 i altres proteccions que tenien els països empobrits, també són responsables de la concentració empresarial en tota la cadena productiva. De fet, tal com ho planteja Ian Angus 8, “la indústria alimentària global no està organitzada per a alimentar a les persones que pateixen fam, està organitzada a fi de generar beneficis per l'agronegoci corporatiu”. I funciona admirablement: en els darrers anys, el creixement del volum de negocis i dels guanys anunciats per les principals companyies que operen en l'agroindústria resulta francament extraordinari, la qual cosa posa de manifest aquelles asseveracions.

Els beneficis nets de la nord-americana Cargill, a l'abril del 2008, van augmentar un 86% davant les xifres de l'any anterior, tot sumant 653 milions d'euros. Les vendes de Bunge van créixer de 70% i les d'ADM del 64%. Quin és el grau d'incidència d'aquestes empreses a les quals la crisi alimentària no sembla afectar? Elles determinen el que serà produït, com serà produït, defineixen preus i seleccionen qui produirà els aliments. Així per exemple, Cargill, ADM, ConAgra, Bunge i Dreyfus dominen més del 80% del comerç mundial de cereals, mentre que Monsanto és la principal empresa de llavors comercials i la cinquena en el sector dels agrotòxics. En el cas específic de la soia o soja, Bunge, ADM i Cargill controlen el 75% del mercat mundial i el 80% de la indústria processadora en la Unió Europea.

Paradoxalment, la deslegitimació del sector agrari per ésser receptor de subvencions a càrrec del pressupost europeu ha estat la causa de l’erràtica política agrària europea i l’oblit de la importància geoestratègica de la producció de cereals i d’altres productes agraris. A la vegada que es deslegitimava la subvenció agrària, gairebé ningú valorava que aquesta subvenció beneficiava directament el consumidor, ja que la indústria agroalimentària obtenia matèries primeres a preus raonables.

Aquesta percepció social benèfica de l’agricultura, així com la promoció entusiasta de la jubilació anticipada dels agricultors, ha desincentivat la incorporació de nous valors empresarials i les conseqüències, llargament avisades per alguns consultors, han estat ara una dura realitat.

Les consideracions anteriorment exposades posen de manifest la dependència d’Espanya en cereals i algunes proteaginoses i que aquesta càrrega afebleix la nostra economia i la nostra posició estratègica en un àmbit tan sensible com és l’alimentació humana. Evidentment, les OCM actuals i la PAC en general han fracassat en els seus objectius bàsics de mantenir unes rendes dignes als productors (que no compensen actualment els seus costos de producció), uns preus assequibles als consumidors (que sovint multipliquen per 20 o 30 cops el preu percebut per l’agricultor) i uns productes amb garanties de traçabilitat 9, seguretat i respecte al medi ambient.

Haver negat aquests anys un preu del lliure mercat al blat, a l’oli o al raïm, ha estat un oblit als orígens de la civilització occidental, un acte de supèrbia que Europa ara paga amb la manca de ciutadans agricultors, manca de producció alimentària i manca de terres de conreu eficients i tecnificades. Estar ara obligat a sembrar a corre-cuita els grenys, les terres retirades i, fins i tot, les ZEPAs 10 d’Europa, per manca de farina, és un inaudit desori que ens remunta a ràncies escenes bíbliques dels temps de Moisès o d’aquells repatanis, sàtrapes i xulescos faraons de l’antic Egipte.

La fam afecta 850 milions de persones a tot el món i la pujada de preu dels aliments que estem patint, a més d’agreujar la seva situació, fa que hi hagi altres 100 milions més amenaçats de desnutrició. Per afrontar aquest greu problema es va celebrar -a principis de juny del 2008, a Roma- una Cimera de la FAO que finalitzà amb un decepcionant resultat11 . La declaració final incloïa, de nou, el compromís de reduir a la meitat, per al 2015, el número de persones que pateixen fam arreu del món, però no recollia mesures concretes per tal d’aconseguir-ho. Solament es demanava als països que continuïn els seus esforços en la sacrosanta liberalització del comerç mundial12 i que s’estudiï detingudament el paper dels biocombustibles en aquesta escalada dels preus alimentaris. Ambdues propostes són errònies, des del nostre punt de vista. Per altra banda, això sí, s’han incrementat les donacions per a ajuda alimentària, ja que els fons existents s’havien quedat molt curts davant la notòria pujada dels preus.

Les capacitats del nostre planeta estan ja àmpliament explotades i, així encara, 900 milions de persones moren de fam al món. D’aquí a l’any 2050 hi haurà 3.000 milions més d’éssers humans sobre la faç de la Terra. El canvi climàtic s’accelera i el problema de l’aigua es fa cada cop més lacerant. Enfront de l’escassesa d’energies fòssils, l’etapa post-petrolífera ja ha començat. Aquest serà un dels grans problemes del futur. I resulta que l’agricultura a Europa constitueix el nucli dels desafiaments del segle XXI. L’agricultura no és quelcom que s’enyori, l’agricultura no és solament una tradició, una ocupació idíl·lica, un conte de fades o una exòtica narració dels avis. Xafem de peus a terra! L’agricultura no representa el passat; l’agricultura està al centre dels reptes que ha de superar el planeta durant el segle que ens toca de viure.

Hi ha quelcom que no s’entén. No es poden imposar regles als nostres productors i, al mateix temps, deixar que entrin a Europa productes procedents de països on no existeix la traçabilitat ni el respecte mínim de les normes alimentàries ni humanitàries ni democràtiques. Països on es practica, sistemàticament, el dumping social, fiscal i mediambiental. Països on el treball de la dona i dels infants no està pas remunerat, ni existeixen els drets de vaga, vacances, jubilacions ni convenis col·lectius sindicals (fins i tot en alguns d’ells encara hi ha esclaus!). La competència ha d’ésser igual per a tots (i això, per cert, és una regla bàsica de l’economia de mercat). Si els nostres productors i els nostres ramaders han de cenyir-se a una reglamentació determinada per garantir la seguretat alimentària i el compliment de les obligacions fiscals, socials i mediambientals, demanem que les importacions a Europa se sotmetin a les mateixes exigències. Si els seus productes no estan al mateix nivell que els nostres, no haurien d’ésser acceptats al mercat europeu per un mínim sentit de la justícia i de la sanitat.

Necessitem joves agricultors, en considerables quantitats, any rera any, per tal de garantir el futur de la nostra agricultura. Dissortadament, un de cada dos agricultors que es jubila no és reemplaçat. Això és incompatible amb una demanda mundial en productes agrícoles que anirà creixent de forma inexorable amb el decurs del temps.

Si Europa renuncia a defensar la seva agricultura de producció i la seva alimentació, si Europa renuncia a protegir la qualitat sanitària i mediambiental, quan totes les demés regions del món es defensen i es protegeixen, si Europa renuncia a actuar i es conforma a resignar-se quan la Cambra de Representants nord-americana aprova la continuació dels actuals mecanismes de recolzament, de què serveix, doncs, construir una política agrària? Creiem en la competència i en l’economia de mercat, però demanem també reciprocitat i la fi de la ingenuïtat que, a la llarga, de mode reiteratiu, esdevé una veritable estupidesa.

I evidentment no es pot seguir imposant sistemàticament a les nostres empreses agràries, avui ja força envellides i descapitalitzades, el dumping mediambiental, el dumping social, el dumping fiscal i, ara, a sobre, el dumping monetari.

Als últims temps no han deixat d’aparèixer informes de diversos organismes sobre la pujada del preu de les principals matèries primeres agràries en els últims temps i sobre la seva possible evolució futura. Un dels més recents és el presentat per la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) i l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics), que estimen que la situació no variarà molt en la dècada que estem encetant. Segons aquest informe, els preus dels productes bàsics agrícoles es mantindran a nivells alts en els pròxims deu anys, encara que no és previsible que s’assoleixin les cotitzacions rècord que s’han enregistrat en els últims mesos a nivell mundial.

D’acord amb les previsions d’aquests dos organismes internacionals de referència, a la pròxima dècada els preus reals de l’arròs i del sucre seran un 10% més alts que els registrats en els deu últims anys. En el cas del blat, l’increment s’estima en un 20%; en el de la mantega en el 30%; en cereals secundaris i llavors oleaginoses també el 30% i en olis vegetals la pujada serà de l’ordre, entre la dècada passada i la pròxima, de més del 50%.

Ambdues institucions subratllen que l’elevat preu dels aliments seguirà afectant amb major duresa, com sempre, els països més pobres. Apunten endemés que l’ajuda alimentària és la millor solució a curt termini, encara que consideren que s’ha de treballar en millorar la productivitat de les explotacions agràries i avançar en l’obertura dels mercats.