EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

Josep Maria Franquet Bernis (CV)
UNED

4. UNA PROPOSTA DE SOLUCIONS PER AL FUTUR: EL NOU IMPOST IIVFHF

En els dos primers supòsits de les causes anteriorment assenyalades es fa força difícil actuar, ja que provenen del creixement vegetatiu i del desig de les persones de millorar la seva qualitat de vida.

Tanmateix, on sí estem obligats a prendre mesures és per a resoldre el dèficit de producció i on s’han d’incentivar polítiques per incrementar la producció. La teoria econòmica elemental ens ensenya que per abaixar els preus en un mercat competitiu, fins atènyer el preu d’equilibri, o bé s’augmenta l’oferta o bé es disminueix la demanda. I aquell increment solament s’aconsegueix amb sensibilitat i realisme polític i molta capacitat d’autocrítica donat que ja ningú discuteix el dèficit de cereals, per la qual cosa ens hem de posar tots plegats a treballar en la mateixa direcció, lluny de tabús ecologistes, de fonamentalismes de mercat i de prevencions en el sentit de que ens faran falta els recursos.

Aquesta és la direcció que els nostres responsables polítics i administratius haurien d’escollir, ja que com el primer és el primer, i el primer és menjar i beure, i per a n’això necessitem cereals i altres productes agraris, i aquests s’obtenen de l’esforç de les empreses agràries, la conseqüència òbvia és que s’ha d’incentivar els empresaris agraris a produir encara més i millor.

S’han de concentrar idees i polítiques en la consecució de la millora de l’equació rendiment/superfície per a l’obtenció d’un desenvolupament “sostenible”.

La productivitat solament es pot millorar amb noves llavors, amb inversió en regadius respectuosos amb el medi ambient i divulgació de les tecnologies, tot això conjuntament amb una política agrària que incentivi un model empresarial agrari eficaç i eficient i que prioritzi la concentració d’empreses davant la concentració de terres. Com queda clar que la solució passa per produir més i millor, hem d’evitar, tant a Europa com a Espanya, a Catalunya o a les Terres de l’Ebre, desviar l’atenció d’allò que és prioritari (produir) cap a qüestions poc eficaces per a la resolució del problema.

El repte alimentari, el repte mediambiental i el repte energètic. Aquests són els tres reptes al centre dels quals es troba l’agricultura, i que ens donen tres motius per confiar en el futur dels nostres pagesos i ramaders. Així s’expressava el president francès Sarkozy, el setembre del 2007, en el marc de la inauguració d’un certamen agropecuari celebrat a Rennes 1.

Per raons d’independència i seguretat alimentàries, l’abastament dels europeus no pot dependre dels països estrangers, exposats pel demés a crisis sanitàries o a variacions climàtiques o geopolítiques sobre les quals no tenim ni tindrem mai cap control.

Es necessita un sistema de comerç nou, orientat al desenvolupament i la seguretat alimentària. Manquen solucions reals que donin estabilitat a la producció i la distribució dels aliments, de manera que es pugui satisfer la demanda mundial d’aliments saludables, adequats i accessibles. El recent Informe d’Avaluació Internacional del Coneixement Ciència i Tecnologia Agrícoles per al Desenvolupament (IAASTD), subscrit per 60 països, afirma que “l’agricultura moderna ha significat un augment important de la producció alimentària. Però els beneficis s’han distribuït de manera desigual, i a un preu inadmissible per als petits agricultors, els treballadors, les comunitats rurals i el medi ambient”. L’ajuda s’ha d’orientar vers un model d’agricultura diferent que pugui satisfer les necessitats d’una població creixent de manera sostenible.

Desitgem que els nostres agricultors i ramaders puguin viure honestament dels preus percebuts pels seus productes i no dels subsidis que graciosament se’ls atorguen. Per primera vegada des de fa quaranta anys, sorprenentment, els preus mundials són superiors als preus europeus de nombrosos productes: les raons d’aquest fenomen les hem explicades abans.

Una característica essencial de la política agrícola als països desenvolupats és la protecció que ofereix a les rendes agrícoles. Fins fa relativament poc, l’intervencionisme agrícola ha adoptat principalment la forma de mesures de recolzament als preus de mercat. Els últims anys hem assistit a nombrosos processos de reforma de les polítiques agrícoles que han portat canvis notoris en els mecanismes de protecció. Fins a l’arribada d’aquestes reformes, el recolzament al sector agrari es realitzava mitjançant polítiques explícitament lligades a les decisions de producció (polítiques “acoblades” al nivell de producció).

Doncs bé, les últimes reformes han intentat desfer aquesta relació mitjançant el procés conegut com a “desacoblament”. El desacoblament pretén incrementar l’eficiència econòmica de les polítiques al mateix temps que se segueix recolzant les rendes agrícoles. Idealment, el procés de desacoblament hauria de crear condicions de producció sota les quals les decisions de producció s’adoptessin tenint únicament en compte els factors de mercat. Particularment, però, no ens agrada el concepte de “desacoblament”, segons el qual pot perfectament succeir que quant menys es produeix més subsidis es reben, perquè un agricultor és un productor que vol cobrar una justa remuneració pel seu treball ben fet, essencial per la supervivència de la població, i no simplement per rebre assistència o subsidi social.

La PAC ha d’establir-se segons el principi incontrovertible i fundacional de la preferència comunitària, que abasti objectius renovats, amb instruments precisos i un pressupost ambiciós que permetin assolir-los. La preferència comunitària, que mai no es pot deixar de banda, no és una expressió ofensiva ni té perquè ser-ho per a ningú i molt menys per als països amb els quals mantenim relacions comercials estables i profitoses.

En primer lloc es fa necessari -no com succeeix ara mateix- que els nostres agricultors i ramaders puguin viure dignament de la seva producció i del seu treball, mitjançant una autèntica política comunitària d’estabilització dels mercats.

Avui ens parlen d’augment en el cas de determinats preus d’aliments per al consum, quan fa més de deu anys que els preus a la producció han disminuït (i, considerant la inflació monetària, encara més en termes reals!). Es podrà acceptar que en gairebé 40 anys, amb uns preus agrícoles dividits per dos, els dels nostres aliments solament hagin baixat un 14%? En algun lloc ha de trobar-se la plusvàlua! La resposta és que no es pot acceptar aquesta situació i que l’Estat pot intervenir mitjançant l’aplicació d’algun mecanisme corrector, com ara la implantació d’un nou impost que aquí proposem: l’IIVFHF (“l’Impost sobre l’Increment del Valor de les Fruites i Hortalisses Fresques”).

En efecte, els preus percebuts per l’agricultor es troben, amb molta freqüència, per sota dels seus costos de producció. Els intermediaris comercials es fan amb la major part del valor afegit dels productes agraris, especialment de les fruites i hortalisses fresques. A aquest respecte, hauria d’estudiar-se (ens atrevim aquí a llençar la proposta) la implantació d’un cert impost sobre el fet imposable de l’increment del valor de les fruites i hortalisses fresques (IIVFHF), de filosofia fiscal similar al conegut impost local de “plus-vàlua” (IIVTNU) o bé als guanys patrimonials de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF). El subjecte passiu seria l’últim venedor del producte (botiga de comestibles, supermercat…) i la base imposable estaria constituïda per la diferència entre el preu de venda al consum i el preu percebut per l’agricultor, corregida amb els coeficients corresponents. Els diners recaptats per l’administració competent haurien de destinar-se, en part, a constituir un fons de compensació al productor per tal d’assegurar-li el cobriment dels costos de producció i un benefici o remuneració raonable. A més, aquest impost podria tenir efectes antiinflacionistes, si es tingués bona cura que el seu import no fos sistemàticament traslladat als dos extrems de la cadena comercial més febles, això és: el productor i el consumidor final.

A continuació es resumeixen les principals consideracions i alternatives sobre les propostes de la Comissió Europea, a les quals ens hem referit abans, per tal d’evitar el desmantellament de la PAC:

  • Aconseguir un major compromís polític i financer de la Unión Europea amb la PAC i rebutjar, en conseqüència, les propostes de la Comissió Europea qualificades com a “revisió mèdica”, que suposen en la pràctica un pas més en el progressiu desmanegament de la PAC.
  • Els sectors agrícola i ramader han de tenir tractament de sectors estratègics, com es fa en l’energia.
  • Resulta imprescindible garantir l’estabilitat en la Política Agrària Comú. És impossible afrontar el futur amb un mínim de garanties quan cada tres anys es modifiquen les línies mestres de la PAC.
  • Per fer front als nous reptes de la PAC s’hauria de comptar amb més dotació pressupostària.
  • No resulta acceptable la tendència de la Comissió a eliminar mecanismes d’intervenció i de gestió, cosa que comporta una pèrdua directa de garantia i seguretat alimentària.
  • La simplificació del règim de Pagament Únic 2, mitjançant la posada en marxa d’un pagament unitari fix per hectàrea a nivell nacional o regional, no té en compte la diversitat en tipus d’explotació i rendiments per hectàrea característica d’alguns Estats membres, amb la qual cosa pot contribuir a crear desigualtats quant als pagament rebuts.

Com a alternativa als plantejaments de la Comissió, es proposa per la nostra part, complementàriament, emprendre les següents polítiques:

  • Incrementar i reforçar les mesures de gestió de mercat; per a tot això es proposa obrir un procés de debat seriós en què s’analitzin les diferents possibilitats.
  • Redefinir els mecanismes actuals d’intervenció, de forma que el preu d’intervenció s’ajusti a les condicions reals, permetent-se així emmagatzemar el producte en els moments de menor tensió als mercats, i utilitzar-lo després quan hi hagi tensió alcista.
  • Mantenir en el sector agrari uns stocks mínims de seguretat, seguint l’exemple del sector dels hidrocarburs, en el qual es parla de stocks estratègics, mantenint emmagatzemat el consum d’una sèrie de mesos.
  • Mantenir les ajudes específiques als diferents sectors. Cal aplicar el vell principi de subsidiarietat a cadascun dels Estats per tal que, tenint en compte la seva realitat pròpia, que coneix com ningú, estableixi i defineixi els diferents graus de desacoblament de les ajudes i als sectors que afecta.
  • Realitzar una política activa europea que lluiti contra l’increment espectacular dels preus en els mitjans de producció, especialment fertilitzants o adobs químics i productes fitosanitaris (insecticides, acaricides, fungicides, herbicides, nematocides...) que poden deixar moltes explotacions fora del mercat.
  • Crear un pressupost addicional: els nous reptes de la PAC (canvi climàtic3 , gestió de l’aigua, biodiversitat 4, cultius energètics5 ...) han de venir acompanyats de nous mecanismes pressupostaris.
  • Modificar l’actual mecanisme de retirada que podria ser substituït per un procediment innovador, l’anomenada “assegurança de costos”, que garanteixi la recuperació dels costos de producció quan els preus percebuts estiguin per sota dels esmentats costos. Aquesta assegurança hauria d’ésser obligatòria per a l’agricultor, contreta a través de les OPA i finançada, en tot o en part, per les pròpies OCM’s.
  • Elaborar una llei de marges comercials al llarg de la cadena alimentària amb la implantació de codis de bones pràctiques comercials, que autoregulin les relacions entre tots els esglaons, des de l’origen fins al destí, amb el reconeixement explícit de les pràctiques comercials correctes i justes.
  • Impulsar la diferenciació del producte estatal del procedent de tercers països mitjançant l’etiquetat amb esment de l’origen.
  • Portar a terme un control efectiu de les importacions de tercers països, amb possibilitat d’esglaonament dels contingents d’importació i aplicació de mesures per tal d’evitar la competència deslleial d’aquells països.

Les ajudes públiques han de vincular-se al fet de produir, per tal de garantir el manteniment de l’activitat agrària, mentre que el desacoblament que s’està imposant fomenta l’abandonament i la pèrdua d’ajuts específics. Cal rebutjar l’augment de la modulació, l’increment de les quotes làcties, l’homogeneïtzació del pagament únic i, en general, tota una política “neoliberalitzadora radical” que suposa l’eliminació dels mecanismes clàssics de regulació i gestió del mercat. Amb aquestes propostes obsoletes no s’acompliran els objectius que té marcats la PAC, a saber: garantir un nivell de vida equitatiu a la població agrícola, estabilitzar els mercats i procurar la seguretat d’abastament a la població a uns preus raonables.

La Confederació de Cooperatives Agràries d’Espanya (CCAE) estima que l’eliminació dels mecanismes d’intervenció de mercat i una major desregulació accentuaran els problemes de volatilitat dels preus. Això provocarà una major inseguretat de les inversions dels productors i les seves cooperatives, fent inviable el negoci i desincentivant la producció. Des del seu punt de vista, haurien d’establir-se instruments de gestió del mercat que afrontin tant la crisi d’escassetat com d’excedents conjunturals i s’hauria de fomentar les agrupacions de productors per reforçar el sector davant la distribució comercial.
Per últim, des del punt de vista de la seva aplicació en el temps, les mesures que proposem són les següents:

  • A curt termini: revisió de l’estat en que es troba la política agrària comú i supervisió del comerç al detall en el marc de la revisió del mercat únic de conformitat amb els principis de competència i del mercat interior.
  • A més llarg termini: posada en marxa d’iniciatives que tendeixin a incrementar el subministrament de productes agrícoles i a garantir la seguretat alimentària, en especial la promoció de criteris sostenibles en relació amb els biocombustibles i el desenvolupament de noves generacions de biocombustibles a Europa i a escala internacional per tal de fer front a la crisi energètica i a la contaminació, així com la consolidació de la investigació i la difusió dels coneixements en el sector agrícola, especialment en els països en vies de desenvolupament.
  • En tot moment: foment d’iniciatives que tendeixin a contribuir a l’esforç global d’abordar els efectes de la pujada de preus sobre les poblacions més pobres, en particular les següents: resposta internacional millor coordinada davant la crisi alimentària, sobretot en el marc de l’ONU i del G-8; resposta més ràpida a necessitats humanitàries immediates; ajut al desenvolupament destinat a projectes a més llarg termini a l’objecte de revitalitzar l’agricultura dels països en via de desenvolupament.

1 Rennes (en bretó Roazhon) és una ciutat de França situada a la regió de Bretanya i capital del departament Ille-et-Vilaine.

2 L’any 2007 fou la primera vegada que la tramitació dels ajuts es feu mitjançant el Pagament Únic, un nou règim que consisteix en un pagament anual que ve determinat pels drets assignats als agricultors en base a la situació de cada explotació durant el període de referència 2000-2002.

3 A l'atmosfera que embolcalla el nostre planeta, hi ha una sèrie de gasos (sobretot el vapor d'aigua i el diòxid de carboni o anhídrid carbònic) que tenen un efecte d'hivernacle, és a dir, absorbeixen i reemeten la radiació infraroja. D'aquesta manera, impedeixen que part d'aquesta radiació escapi de la terra i contribueixen que la temperatura mitjana de l'aire superficial del planeta sigui d'uns 15ºC, una temperatura apta per a la vida. L'efecte d'hivernacle és, per tant, un fenomen natural de l'atmosfera. El problema actual és que la quantitat d'aquests gasos naturals amb efecte d'hivernacle a l'atmosfera ha augmentat i que s'hi han abocat, a més, gasos amb efecte d'hivernacle no presents de forma natural a l'atmosfera. Aquest canvi climàtic s'admet que posa en perill la composició, la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals i el mateix desenvolupament econòmic i social, la salut i el benestar de la humanitat.

4 La biodiversitat és un terme ecològic que es refereix tant a la diversitat d’espècies com al nombre d’individus de cadascuna, de manera que podem parlar d’elevada biodiversitat quan hi ha molts exemplars de tantes espècies diferents com sigui possible. En el cas de l’Antàrtida, per exemple, una característica de la fauna és la pobresa relativa en espècies, però també la gran riquesa en individus, almenys fins que tenim en compte la incidència de l’home sobre aquell extraordinari medi natural.

5 Els cultius energètics són aquells que s'utilitzin fonamentalment en la producció de biocombustible i energia tèrmica i elèctrica produïda a partir de biomassa. Es concedirà un ajut connectat de 45 euros per hectàrea i any a les superfícies sembrades amb cultius energètics, sempre que no se superi la superfície màxima garantida (1.500.000 hectàrees en la Unió Europea); en aquest cas, les ajudes es reduiran proporcionalment durant l'any corresponent. Per al cobrament de l'ajut, que es pot complementar amb l’ajut per cultius herbacis, és necessària l'existència d'un contracte entre l'agricultor i l'empresa de transformació, llevat que el processament sigui executat pel propi productor. Les superfícies que hagin estat objecte d'una sol·licitud del règim de cultius energètics no podran comptabilitzar-se com retirades de la producció.