EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

EL SECTOR PRIMARI A LES TERRES DE L'EBRE

Josep Maria Franquet Bernis (CV)
UNED

2. DE CAIRE GENERAL

Al llarg de les pàgines anteriors s'han contemplat determinats aspectes representatius de la realitat agrària i de les seves relacions amb el sistema econòmic, a través d'un nombre limitat d'exemples, referits a la Regió catalana de l'Ebre, que impedeix elevar els fets observats a la categoria de norma contrastada i vàlida en qualsevol cas.

És cert, tanmateix, que les conclusions parcials empíricament obtingudes han d'oferir un grau determinat de coherència o incoherència amb el nostre estudi, fins i tot al nivell en què s'ha desenvolupat el treball. Convé per això -per a aproximar-se almenys a un possible diagnòstic- esquematitzar aquí les conclusions fonamentals disperses al llarg de tot l'estudi.

Dites conclusions de caire general i, fins i tot, aplicables a altres territoris, poden ésser les següents:

1) La situació general del sector primari de l’economia, actualment, ve definida pels següents trets:

1.- Evident disminució constant -i en tots els casos- del pes de l'agricultura en el conjunt de l'economia.

2.- Evolució desfavorable, també en tots els casos, dels preus agraris front als del sistema econòmic.

3.- En forma relacionada amb el punt anterior, i específicament, es produeix un major creixement en general dels preus corresponents al cost de la vida i al detall d'aliments, que el dels preus percebuts pels agricultors.

4.- Forta disminució relativa, i en general, també, en valors absoluts, de la població activa agrària sobre la població total activa.

5.- Intenses diferències -amb alguna excepció- entre els productes per cap dels sectors primari i no primari; és a dir, productivitat bruta notablement inferior en el sector primari.

6.- Tendències dispars quant a l'efectivitat del procés d'atenuació de les diferències de renda -producte brut per persona- entre els sectors. És d’assenyalar-se, tanmateix, que, inclús, en els casos en què s'ha donat aquesta atenuació en el període, la seva intensitat ha estat escassa en general, i incapaç de cobrir satisfactòriament el seu objectiu.

Pot dir-se, en resum, que les dades bàsicament configuradores de l'economia agrària no mostren en absolut una millora suficient del sector en termes al menys relatius -en alguns casos, tot el contrari- d'acord amb els enunciats político-econòmics adoptats. Sembla existir, per tant, un cert determinisme quant a la situació del camp. No hi ha dubte que per alguna raó -i aquí pot estar l'esmentat determinisme- les bones intencions i les polítiques consegüents no han estat suficientment efectives i coherents amb les seves pròpies pretensions.

2) Quant a les principals mesures genèriques d'aplicació per arribar als objectius proposats, hauríem, sota el nostre criteri, d'esmentar les següents:

a) Correcció dels efectes de la infraestructura sobre la qual s'asseu la riquesa agrària.
b) Millora de l'estructura de les explotacions agràries.
c) Foment viable de les activitats que permeti la promoció social de la població.
d) Millora del medi rural que possibiliti a la població un nivell de vida adient, mitjançant la promoció d'inversions econòmico-socials d'interès comarcal.
e) Millorar la informació, perfeccionant l'estadística agrària com a instrument de la política a aplicar.
f) Perfeccionar i potenciar l'associacionisme sindical agrari, per aconseguir major participació, responsabilitat i autodisciplina entre els homes i les dones del camp. Si existeix alguna gran diferència entre el sector agrari del nostre país i el dels països de la Unió Europea agrícolament més avançats, és precisament en aquest camp de l'articulació del sector. Comparar les estructures associatives del camp català amb les que existeixen en aquell altres països és un exercici poc gratificant tant si es contempla a nivell d'organitzacions professionals, com a nivell d'organitzacions econòmiques i també en el de les associacions de serveis (genètica, gestió, formació, servei tècnic, etc.).
La responsabilitat d'aquesta situació correspon en primer lloc als propis agricultors, però també és ben cert que res ni ningú han afavorit de forma suficient una dinàmica associativa creativa i amb voluntat de consolidació. Sovint altres interessos (polítics, personalismes, localistes, etc.) han anat en contra de l'estructura eficaç del sector.
g) Preparar les disposicions legals i administratives necessàries per a la realització dels programes previstos, especialment en el camp de la reforma de l'empresa, de la industrialització i de la comercialització agrària.
h) Reorganitzar i agilitzar l'Administració per adequar-la als nous condicionaments del desenvolupament agrari, assegurant en tot moment l’acompliment de les polítiques i mesures que s'adoptin.

3) Pel que es refereix a les primeres mesures genèriques anteriorment exposades, podríem especificar-les, respectivament, del següent mode:

a) - Concentració parcel·lària a on es consideri necessari.
- A les àrees en les que predomini el minifundi, facilitar l’adquisició de terres (mitjançant préstecs avantatjosos, subvencions a fons perdut, exempcions impositives, etc.) per tal de completar explotacions agropecuàries de dimensions adequades.
- Execució de les obres, millores i serveis inherents a les operacions anteriors. Tant si es tracta d’obres de promoció pública com privada.

b) - Capitalització de les explotacions de dimensions adients, en què la seva orientació productiva s’ajusti als programes indicatius existents.
- Estímul a la creació d’agrupacions per a l’explotació en comú, on l’empresa individuals no sigui pas viable.
- Promoció d’un empresariat dinàmic, adaptat a les noves estructures productives i comercials, comparable a l’existent en els restants sectors econòmics.

c) - Elevació del nivell cultural de la població agrària amb les mesures més escaients.
- Promoció d’una formació professional adequada a les activitats productives que s’estableixin, especialment per als joves agricultors.
- Promoció d’activitats de tipus comunitari.

4) És important per al país fixar les polítiques agràries en funció de les empreses agràries i no tant en funció de les característiques dels seus titulars. L'agricultor a títol principal és, evidentment, el model prioritari sobre el qual s'ha de fonamentar el futur de les empreses agràries però no sembla prudent articular polítiques excloents i menys en un país com Catalunya on només el 35% de les explotacions tenen el seu titular a temps complet i on a més del 40% de les explotacions, el titular dedica menys del 25% del seu temps a les activitats agràries. Potser ja ha arribat el moment de considerar les "empreses viables" per fonamentar les polítiques estrictament agràries i de contemplar més la dimensió econòmica de l'explotació i la capacitat de produir bens per accedir al mercat que no pas altres aspectes personals o socials que poden ser molt dignes de tenir en compte però des d'altres perspectives diferents a l'econòmica "strictu sensu". En aquest ordre d'idees, s'ha de deixar de banda el vell i macilent concepte d'EFA ("Empresa Familiar Agrària") el qual proteccionisme estèril s'ha vingut realitzant fins a la data, per part dels poders públics (comunitaris, estatals i autonòmics), d'una faisó inútil i contraproduent. Tot això, amb l'objectiu d'afrontar l'agricultura competitiva del futur i "normalitzar" el sector agrari amb els restants sectors productius de l'economia del país.

5) No es poden imposar regles als nostres productors i, al mateix temps, deixar que entrin a Europa productes procedents de països on no existeix la traçabilitat ni el respecte mínim de les normes alimentàries ni humanitàries ni democràtiques. Països on es practica, sistemàticament, el dumping social, fiscal i mediambiental. Països on el treball de la dona i dels infants no està pas remunerat, ni existeixen els drets de vaga, vacances, jubilacions ni convenis col·lectius sindicals (fins i tot en alguns d’ells encara hi ha esclaus). La competència ha d’ésser igual per a tots (i això, per cert, és una regla bàsica de l’economia de mercat). Si els nostres productors i els nostres ramaders han de cenyir-se a una reglamentació determinada per garantir la seguretat alimentària i el compliment de les obligacions fiscals, socials i mediambientals, demanem que les importacions a Europa se sotmetin a les mateixes exigències. Si els seus productes no estan al mateix nivell que els nostres, no haurien d’ésser acceptats al mercat europeu per un mínim sentit de la justícia i de la sanitat.

6) La pujada dels costos energètics està tenint un fort efecte en el preu dels productes alimentaris, particularment en augmentar el cost dels insums o inputs de les explotacions agràries, com ara els pesticides i els fertilitzants nitrogenats, fosfatats i potàssics, el cost dels quals s’ha incrementat un 350% des de l’any 1999, així com els costos de transport cada vegada majors. El creixement del rendiment de les collites ha experimentat una desacceleració i han sorgit nous mercats de productes agrícoles. Entre els factors conjunturals cal citar collites més aviat escasses en diverses regions del món, un nivell d’existències històricament baix, la depreciació del dòlar americà i les restriccions a l’exportació per a diversos proveïdors tradicionals del mercat mundial. L’especulació ha amplificat la volatilitat dels preus subjacents.

7) El model alimentari europeu, basat en la producció d’aliments d’alta qualitat i amb un nivell de seguretat incomparable amb la resta del món, està en perill si no s’adopten mesures a nivell comunitari que evitin el desmantellament d’aquest sistema. Des dels anys vuitanta del segle passat, la Política Agrària Comunitària (PAC) ha estat obsessionada pels excedents i, sobretot, per les despeses derivades d’aplicar instruments de regularització del mercat. Les conseqüències d’aquesta visió esbiaixada s’han anat concretant en la implantació de mecanismes d’estabilització, el desacoblament dels ajuts, la progressiva substitució de la política de preus per una política de rendes i el conseqüent desincentiu de la producció que ara patim. En definitiva, la Unió Europea ha reorientat tota la seva política cap a una contenció de la producció i la liberalització dels mercats, de forma que ha deixat els productors i els consumidors en mans de les tensions que es generen en aquests mateixos mercats i ha abandonat a la seva sort un dels principis fonamentals que van inspirar la PAC: la garantia d’abastament d’aliments. Fa temps, a més, ja va abandonar un altre principi rector de la Unió: el de la preferència comunitària en base als imposats i suposats avantatges i beneficis de la globalització comercial.

8) Els preus percebuts per l’agricultor es troben, amb molta freqüència, per sota dels costos de producció. Els intermediaris comercials es fan amb la major part del valor afegit dels productes agraris, especialment de les fruites i hortalisses fresques. A aquest respecte, hauria d’estudiar-se la implantació d’un cert impost sobre el fet imposable de l’increment del valor de les fruites i hortalisses fresques (IIVFHF), de filosofia fiscal similar al conegut impost local de “plus-vàlua” (IIVTNU) o bé als guanys patrimonials de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF). El subjecte passiu seria l’últim venedor del producte (botiga de comestibles, supermercat…) i la base imposable estaria constituïda per la diferència entre el preu de venda al consum i el preu percebut per l’agricultor, corregida amb els coeficients corresponents. Els diners recaptats per l’administració competent haurien de destinar-se, en part, a constituir un fons de compensació al productor per tal d’assegurar-li el cobriment dels costos de producció i un benefici o remuneració raonable. A més, aquest impost podria tenir efectes antiinflacionistes, si es tingués bona cura que el seu import no fos sistemàticament traslladat als dos extrems de la cadena comercial més febles, això és: el productor i el consumidor final.